I com rosava l’aigua aquells peu quan encara no sabíem que faltaríem en absència
a la cita del bon temps a la platja. I com acariciava aquell raig de sol la
meua cara i com somriem tots dos plegats al veure les dos gosses córrer en
llibertat. Ens creiem poderosos davant la vida. Ens creiem que tot estava tan
controlat. La tranquil·litat era la bandera dels dies que discorrien mentre parlàvem
de com abastir la casa del més necessari per al futur bebè que duc dins meu. Ens
preocupàvem per temes de poca importància sense saber la magnitud del que vendria
poc després. I el meu peu, encara calçat amb esportives es penedeix ara de no
haver-se llevat els calcetins per gaudir de la sorra de la platja una vegada
més. Com es penedeix el meu nas per no haver absorbit amb major profunditat l’aire
pur de la muntanya aquella última vegada que vam poder caminar lliures, dòcils i
amb un fred esgarrifós que em va fer decidir tornar més prompte a casa. I ara
tot té un altre enfoc. Ha deixat de ser important tindre la casa ordenada, per
que la comoditat del niu és la prioritat. Ha deixat de ser important tindre
alguna cosa per a Marc, per que lo important és que tot isca bé, arribe a terme
i el puguem tindre als braços. Nosaltres hem passat a ser el més important, l’amor
ha passat a ser el paraigua d’esta casa on ja abans residia la pau. El benestar
de tots els que estimem. La família protegida cadascuna al seu propi niu, on
ningú pot anar de visita. Tot ha passat a tindre un altre enfoc. Ha deixat de
tindre valor la virtut materialista per passar a ser els braços que abracen,
agafen i aplaudeixen els que donen la força a tot. S’ha reconvertit a estones
tot en pura foscor encara que il·lumine un sol al cel. Si el sol no el podem
sentir, el vent no el podem gaudir o la pluja no ens banya no té quasi sentit aquesta
existència. O tal vegada sí. Les rialles a través de les pantalles, el
recordar-se’n de qui de normal no et ve ni al cap, el tindre ganes de poder
tocar i besar a un amic, a dos, a tres, a mil. A cantar, a parlar, a riure, a
ventilar la casa perquè fa bon temps i no perquè ens ho demana la cara reseca
pels llençols i la tela del sofà. Que ganes hi ha de tornar a seure al sol amb
un bocata a la mà i una conversa col·loquial adornada per banalitats varies.
Que ganes fa tornar a caminar i reconectar les cames a la ment. Que ganes fa
tornar a veure els arbres ben verds. Que ganes fa tornar cap afora tot el que durant
este temps creem dins nostre. I tornar a descalçar els peus a la sorra, i
tornar a enfortir els músculs de les cames per pujar la serra. I tornar a besar
a un pare i a una mare, a una àvia o saludar a un veí. I tornar a fer un cafè amb
una amiga. I tornar a abraçar a un amic. I tornar en essència a les coses bàsiques
tan profundes i plenes de sentit. I compartir el yoga i compartir la vida i viure
l’amor amb la intensitat més sana i profusa possible. Que ganes hi ha de que
tot torne a tindre sentit.
domingo, 29 de marzo de 2020
miércoles, 25 de marzo de 2020
M'agradaria tan...
No sé quan t’has
planejat nàixer
La situació
actual em demana
com a mare, que
et mantinga
al meu úter
protector tot el que calga
Tot és tan incert...
Hi ha dies que el
tancament obligat
minva el positivisme
i em fa plantejar
escenaris possibles
en les pròximes setmanes
Tot és tan incert...
M’agradaria tan
Marc,
poder-te oferir
una altra benvinguda,
que et trobares
un món tan distint
que no tingueres
risc de contagi
Però tot és tan incert...
M’agradaria tan
Marc,
que el teu pare i
jo junts
poguérem firmar
la immunitat
per rebre’t i
acollir-te com et mereixes
Però tot és tan incert...
M’agradaria tan
Marc,
que tots pogueren
visitar-te
presumir de fill
i abraçar-te
sense pors
Tot és tan incert...
Però l’univers ha
volgut
donar una lliçó a
la humanitat
que no ha sabut
estar a l’altura
que no ha sabut
cuidar el que té
Açò sí és ben cert
I ara vindràs tu
carregat de llum
a aquest planeta
amb una ànima
pura
per combatre tot
el que hem trencat
D'açò també tinc la certesa
Ara vindràs per
demostrar
el que sí hi ha que
fer
el que és la
solidaritat
el que és la unió
de la humanitat
Açò sí és ben cert
Nosaltres s’adaptarem
a cada
circumstància vital
amb mascareta i guants, si
cal,
encara que
et bressolem amb el cor trencat
Açò sí és ben cert
S’adaptarem i
lidiarem
per a reduir l’impacte
familiar
i estimar-te amb
cada vena i arteria
per cuidar-te i
protegir-te
Tinc la certesa de que així serà
Dins de molts
anys
tot serà anecdòtic
i et contarem que
vas anar a nàixer
en plena pandèmia mundial
És tan cert com que t'estimem
miércoles, 11 de marzo de 2020
Vida meua
Vull bressolar les nits
Alimentar l'ànima pura
Donar de menjar al teu creixement
Canviar de vida per tu
Arrodonir una protecció sana
Oblidar les hores del dia
Donar major importància al bes
Abraçar la familia
Remoure els hàbits
Reconstruir el trencaclosques
Fer-te espai
Cantar-te sense saber
Escriure't en la vigilia nocturna
Sussurrar-te un "t'estime"
Desdibuixar-te un plor
i incrementar-te la vida
Suscribirse a:
Entradas (Atom)