miércoles, 26 de septiembre de 2018

Hem quedat xops



Els núvols m’han abraçat en el meu caminar este matí. Tot era tan inhòspit com la teua vida els darrers dies. Els arbres m’han donat l’aire que necessitava per enfrontar un dia d’una gran pèrdua.
Passat el matí, fins el cel acompanyava la tristesa del moment i plovia llàgrimes per la teua mort. Vam acabar xops a la vegada que aliviats de saber que el sofriment que paties havia arribat al seu final. Ningú hauria de patir tant. Ja feia temps que no vivies. Vas oblidar primer petites coses, després no eres capaç de marcar l’hora al rellotge, més tard ja no recordaves com caminar, vas anar oblidant qui érem, com es parlava, com es menjava i com es bevia. Però alguna cosa no et deixava apagar el cor i la respiració. Massa cruel viure en la mort. Aquell últim bes que et vaig donar em va produir un esclafit en plor. No sabia massa bé perquè aquella vesprada no podia parar de soltar llàgrimes, suposava que era per veure’t com respiraves roncament amb una sequetat que contava les hores per deixar de sofrir d’aquella manera. Però ara pense que tal vegada, una part de mi sabia que era l’últim bes que et regalaria. Ni tan sols et vas moure ni un centímetre, ni vas reaccionar al tacte. El que sí se cert es que sabies allà a dins de la teua ànima qui entrava i íxia d’aquella habitació.
Ara ens queda el record d’infància. Ens queda una caseta buida. Un tractor abandonat. Un columpi desmuntat. Un taller ple de pols. Un silló buit. Unes histories del passat ja narrades per a no oblidar. Ens falta el teu somriure. El teu pél despentinat. Els teus invents creatius i originals. La teua ajuda amb les pastetes de nadal.
La teua energia s’ha transformat ja a una altra cosa, lluny del teu cos, ens queda la capacitat de connectar amb ella sempre que vulguem.

T’estimem iaio. Ara i sempre.

martes, 11 de septiembre de 2018

L'empremta




Han passat  ja uns dies des de que la casa és més buida. Queden unes xancletes trencades, l’empremta d’una habitació buida amb taques de retolador al llit, una medalla de record al despatx i un fil imperceptible i irrompible que uneix cors mentre traspassa estrets on s’uneixen mars i oceans. He sigut per primera vegada mare d’un fill, que no és ni meu, però que m’han depositat a les mans confiant en mi, confiant en nosaltres.

Mai hagués imaginat que un innocent xiquet d’11 anys pogués causar en mi una revolució interna tan grossa i boja. A meitat de l’aventura vam viure moments difícils, rebots pre adolescents; i lluny del que creia, el meu cor va reaccionar abraçant el revés i estimant sense condicions. Crec que ha sigut ell qui m’ha ensenyat, no sé ni com, allò que diuen de l’amor incondicional, una preciosa lliçó.
Després va vindre la calma, al descobrir que sóc capaç d’educar, transmetre amb passió certament veritable i profunda, respectar, ensenyar i amar al mateix temps. I les ganes maternes es van incrementar explicant, fent reflexionar, llegint contes per la nit i baixant al parc a jugar.

També hem descobert, com a parella, una vegada més junts, les debilitats i fortaleses que tenim com a futuribles pares. Hem aprés l’enorme responsabilitat de saber que quan es té un fill s’ha de ser íntegre en el rol de pare o mare, perquè amics en tindrà molts al llarg de la vida però pares sols uns i són els que ho poden condicionar tot.

He aprés a valorar més si cal el silenci, els moments amb un mateix, les xerrades en parella.

He aprés a valorar més la pluja, el seu olor, la seua bellesa al caure, la seua riquesa, tot el que ens regala en forma d’arbres que ens permeten respirar, no tenir calor i reconectar amb les nostres arrels més profundes.

He aprés a respectar l’aigua com un tresor. A valorar el menjar cada dia al nostre plat. A sentir la necessitat de compartir el que puga donar als qui no han tingut la sort de nàixer en un context fàcil. He reafirmat que la mescla de colors i tonalitats de pell és senzillament preciosa.
He aprés que un sol segon veient a un xiquet feliç escalant un arbre val tant que res no ho podria pagar amb diners.

Per això quan el vàrem deixar per a que tornés al Sàhara, jo vaig esclatar en plor. Perquè he creat vincles en persones de moltes parts del món, en distintes llengües, amb distintes cares i caràcters, però sempre tinc la sort de topar-me amb els qui tenen les almes més belles. I possiblement de totes les connexions creades a través dels països d’este món que és de tots, la més poderosa és esta.

Gràcies Salama per ensenyar-me a descobrir una altra classe d’amor. Però gràcies sobretot, a tu, Bruno, per ser el facilitador que ens ha permès endinsar-se en un camí que, com tots, ha tingut pedres, però en el que també hem pogut escoltar el bell só dels arbres que parlen fent sonar el vent entre les rames.

jueves, 30 de agosto de 2018

Llum ténue


La llum ja és tènue. Com ho eren aquells farolets que per la nit ens donaven llum a l’estiu en la caseta, on jo passava estones de la meua infància i tu de la teua senectut quasi acabada d’arribar.
El que anys enrere s’endevinava al mirar-te als ulls ha anat esborrant-se com els dibuixos fets amb tises de les parets.
Ara de vegades, pràcticament sempre, has oblidat qui eres i qui t’envolta en esta habitació que cada vegada sap més a mort propera.
Fer-te engolir un yogur és tota una batalla guanyada i sentir-te respirar quan ha semblat que ho havies deixat de fer, un alleujament momentani i passajer...perque quan pense en les condicions de vida, no sé tu, però jo preferiria transgredir a un altre estat que no fos este. També me n’adone que és com si tu o el teu cos ja no tingueren més ganes d’estar ací. Em costa entendre perquè permaneixes. Per això t’apagues i sols et desperta alguna veu, la meua o la de Jordi, al que ràpidament li regales un somriure perquè has recordat a través del só al teu nét.
No et preocupes per res perquè si mentre estic a aquesta habitació d’hospital improvisada a casa puc regalar-te una carícia o aconseguir que et menges un yogur, ho faré, perquè tu feies el mateix quan jo era petita i tu cuidaves de mi. És com tornar enrere però canviant els rols. Sols que jo no puc pujar-te al tractor i explicar-te que és un panal d’abelles o mostrar-te un niu de pardals. Sempre des d’aquell respecte a la natura que m’ensenyaves i que les nostres generacions pareixen haver oblidat o deixat de banda.
Pareix ser que sols la música fa que el teu to de llum torne a pujar. Com si de màgia es tractara, la melodia d’una guitarra acústica ha fet que després de molts dies tornes a parlar i ens contes, com solies fer, batalletes del passat. Jo et seguiré el fil, encara que tot siga inconnexe i no ho comprenga del tot, com tu feies amb el meu germà menut quan no callava. Sempre m’ha semblat una delícia la vostra relació. Jo cada vegada que vaja, et posaré música per veure’t somriure com aquell dia i per a que les poques vibracions cerebrals que et queden puguen reconectar amb l’alegria i ballen juntes al ritme de les cordes.
I quan tu decideisques que ja has fet prou, acceptarem la teua decisió, però no apagarem la música del record.

viernes, 6 de julio de 2018

Benvingut Salama


Estava una mica atemorida per la incertesa d’allò desconegut, per saber si eixe acte humà d’acollir un xiquet estrany a casa, sent esta una decisió de dos, anava a funcionar o a ser una bogeria. Aleshores va arribar ell, amb un bocata enrotllat amb cinta aïllant, mig buit de companatge i ple de sorra del desert. Mostrava així l’evidència de la seua procedència. Amb un pantaló i una samarreta i unes esportives que devem reposar per altres més noves. Al principi se l’intuïa una mica tímid i cansat. Quan vam entrar per la porta tots plegats i va començar a abraçar amb deliri a la nostra gosseta Aria, la qual li responia amb jocs i llepades a la cara, el cor es va enternir de dolçor. Tot seguit el varem convidar a ser un més de la família, mostrant-li la casa, que ara és de tots, ensenyant-li el seu llit on no té costum de dormir. Ens va regalar una polsera i un collar i com agraïment vàrem compartir una abraçada. Automàticament vaig saber que la connexió humana és poderosa, que traspassa fronteres i idiomes i que acabava de guanyar un fill d’acollida per sempre. Les meues pors van volar i ens vàrem entendre de luxe amb la mirada i el somriure, a més del seu castellà tímid però ferm. Li vàrem traure roba neta i es va banyar a una banyera amb cinc dits d’aigua, perque l’aigua és el tresor més apreciat al que hi ha que rendir cert culte i agraïment. De seguida va descobrir a Tom y Jerry, als qui també veu al Sàhara a la televisió. I va caure en un son profund i una pose un tant incòmoda als braços d’un sofà i la seua nova i inseparable amiga canina. L’acte següent va ser un passeig pel carrer amb les gossetes per dur-les fins el veterinari. I a continuació es va capbussar a la piscina demostrant que nada millor que jo mateixa. Renaix el seu somriure mentre nada i mentre prova una bicicleta, que domina com un mestre. A més he tingut ocasió de veure a qui estime especialment fent rol de pare, enternint la màgia que ja posseïa. Tot una delícia. Ens espera un estiu apassionant d’aprenentatges. Benvingut Salama.

martes, 5 de junio de 2018

L'amor


Tota la vida, tota la construcció social m’havia fet creure que l’amor de parella era allò que et feia sentir nerviós, que produïa papallones a l’estomac i et paralitzava la fam. Ningú m’havia transmès la veritat de tot açò perquè el que realment se sent és calma, és repòs, és delícia. Havia arribat a creure que dins de la meua bogeria sols trobaria una persona que fos capaç de respectar i, no sempre comprendre, el meu mode de vida. Una vegada més m’equivocava. I quan menys ho esperava trobava algú que trencava aquells esquemes preestablerts. I ara, dos anys i mig més tard, seguisc reafirmant que eres el perfecte complement i que encara que de vegades semblem tant diferents, tenim tant en comú que no pare de sorprendre’m.
Quan era menuda sempre repetia que volia ser mare tres vegades, una de forma tradicional i dos de forma adoptiva. Em vares traure un somriure de complicitat el dia que contaves lo bonic que seria adoptar a una xineta. Les meues ganes maternals se sumen a les teues paternals. De nou em sorprenies, esta vegada amb una nova aventura per viure junts, acollint a un xiquet del Sàhara. Idioma distint, cultura distinta, religió diferent i mode de viure molt distant al nostre. I sols tu, amb la grandesa del teu cor podies sentir les ganes d’obrir les portes a tot això, sense por al diferent, sense jutjar, sols rebent i donant tot l’amor que tens dins. M’encantes amb les teues accions. Et vaig transmetre la meua preocupació pel medi ambient i sense oposar-te et vas sumar al reciclatge, escoltant a més tot allò que et relate quan llisc allò que em preocupa sobre qualsevol tema, quasi sempre humanitari, de vegades inclús polític. A res tanques la porta, a tot li dones l’oportunitat d’aportar-te un aprenentatge. T’adore. A més una vegada més sense jutjar has passat a formar part de la vida activa de l’associacionisme d’un tema tan complex i rodejat de prejudicis. Només el tractes amb un respecte aclaparador sinó que a més et sumes una vegada més a enriquir-te de les experiències que junts vivim d’eixes persones lluitadores. Ni tan sols ens fa vergonya dir on ens varem conèixer. Et vull. Vares ser a més el qui amb tota la paciència que calia vares adoptar, pel simple fet de formar part de la meua vida, a Atenea, com una filla més, com una membre de la família, ensenyant-li que eres tot amor i que les teues intencions eren totes bones. Més tard arribava Aria, i les dos sent tan diferents, com ho som entre nosaltres, tenen una relació màgica, també com la que tenim nosaltres. Que a tu t’agrade fer esport i a mi llegir llibres a muntons és sol una anècdota comparada amb tota la base de valors que compartim i fortalim junts. T’estime. T’estime i et reestime per la grandesa de la teua persona. Per la conjugació de les teues carreres amb els teus somriures. Per la teva capacitat de treball incansable i incommensurable. A qui fa tres anys m’hagués dit que anava a casar-me el pròxim any, li haguera dit que estava boig, però tinc tanta certesa del que vull. Em complementes, em fas sentir plena, més enllà de la meua pròpia plenitud, eres el ritme del meu mantra que cante sense vergonya mentre planxes, perquè mai amb ningú he sentit tanta familiaritat i confiança.

viernes, 2 de marzo de 2018

Viatgen els núvols


Viatgen els núvols al ritme d’un avió lent. Passen les hores, els dies I el vent. 

És curiós com passa el temps, com la vida adulta et cau a sobre d’un revés. Fa anys m’atabalava al pensar en un futur incert. En canvi hui respire amb calma i abrace el que vindrà amb curiositat i parsimonia. Lluny d’atemorir-me sols tinc ànsies per viure, per prendre decisions més o menys encertades, per equivocar-me I encertar, per seguir junts sentint la inmensitat que crees al meu cor. Amb tu vull el rostre i el sostre. La terra i plutó. Un fill per la unió. 

La porta del destí que vaig triar va ser tan encertada que de vegades pense viure un somni. Vaig etzibar el passat per sumergir-me en un present deliciós i divertit. Digne de veure tot el que cada dia fas per mi ple d’un altruisme pur que pocs conserven. De com els dos despertem entre besos teus i somriures meus. De com m’assome per dir-te cucu mentre t’afeites. De com col·lapses la cuina de plats bruts que rentes mentre jo cuine l’energia que portarem la resta del dia. De com ens posem seriosos quan cal o euforics quan oblidem que som adults. De com anhele els caps de setmana tranquils en els que disfrutem de la pluja, del sol  o la neu. De com riem en la extranya familia de quatre que formem. M’encanten els plans de futur que construim, de que no m’assuste el compromís…de com gaudim…de com vivim…de com amem.

Agafe la teua mà i mirante als ulls et susurre a cau d’orell un t’estime ple de sentiment. A continuación ens besem. 

Viatgen els núvols al ritme d’un avió lent. Passen les hores, els dies i el vent…

T’estime

lunes, 16 de octubre de 2017

Las piedrecitas de la playa



Mi vida me gusta. Posiblemente ahora más que nunca. Estoy a gusto con cada aspecto de mi vida y me encanta todo lo que hago. Me encanta estar aquí con vosotros. Me voy con las pilas cargadas. Siendo esta una realidad me he dado cuenta de que antes solía sentarme más a estar conmigo misma. Será por las circunstancias de la vida o por la gente de la que me rodeo, pero esa sana costumbre la he dejado en un segundo plano. Necesitaba un rato de estar conmigo porque se nos olvida a los humanos muchas veces que yo soy la persona más importante de mi vida y que también es importante estar con uno mismo. Estar sola no significa estar en soledad, estar sola es tomarse un café con el pensamiento y la consciencia. Me he ido a dar una vuelta y de repente me he dado cuenta de esto que os estoy contando, que a pesar de que tengo mis ratos de desconexión diaria, hacía tiempo que no me tomaba un café conmigo misma. He estado en la playa, me he reencontrado con ella, con esa con la que creo compartir cierto pasado. Allí me he puesto a escuchar las olas y a observar las piedras. Me he parado a pensar que cada una es diferente. Hay unas redondas, otras alargadas, otras planas, otras grandes, otras pequeñas. Miles de ellas conviviendo juntas. Cada una está posicionada en un lugar de la playa. Unas están donde da el sol durante todo el día, otras a la orilla, donde golpean las olas y por eso están mojadas. Otras están debajo de las palmeras. Y otras junto al paseo de madera por donde discurre la gente. Y me he parado a pensar que unas se sienten mejores que las otras. Las que viven a la orilla se creen mejores porque están fresquitas todo el día. Las que están junto a la madera se sienten mejores que las otras porque escuchan historias de la gente que pasa y aprenden cosas que el resto de las piedras de la playa no. Las que viven debajo de la palmera se creen mejores porque tienen sol y sombra por igual. Mientras que las que se encuentra en medio se creen mejores que el resto porque están calentitas durante todo el día y descansan del sol por la noche. Pero es que luego me he fijado en que las piedras redondas se creen mejores que las alargadas porque se las ve más. Y las alargadas se creen mejores que las planas porque son más esbeltas. Y las uniformes se creen mejores que las que no tienen forma porque se creen más bonitas.

Ninguna de ellas se ha parado a pensar que, al fin y al cabo, todas son piedras que viven juntas y que conforman una playa. Los humanos a veces somos así, nos creemos mejores que otros por cosas que nos diferencian. Y no nos damos cuenta de que al fin y al cabo todos somos una piedrecita más de esa playa.

Cuento esta historia porque con ella quiero reflexionar acerca de tres cosas. La primera es la humildad. Humildad para no sentirnos mejor que otro y entender que todos somos piedrecitas que viven juntas. La segunda es empatía, empatía para comprender que puede sentir la redonda, o la alargada o la que vive debajo de la palmera. Y la tercera, solidaridad, ayuda mutua, para tirar de la piedra que vive en la orilla de la playa mojándose y se siente mal y necesita un poco de sol. Solidaridad para compartir con las piedras junto al paseo de madera sus historias con las que todas las piedras nos podemos enriquecer.


Os animo a sonreír con humildad, tratar con empatía y ayudar con solidaridad a cada piedrecita de nuestra playa.

sábado, 19 de agosto de 2017

No al odio. Sí a la PAZ

A veces pienso si no vivo en una sociedad deshumanizada. Por desgracia en los últimos meses hemos tenido que vivir de cerca atentados terroristas, que de forma egoísta y nada empática no nos preocupaban porque estaban lejanos a nuestras tierras (en Oriente Medio). Creíamos que nunca nos llegarían a golpear aquí. La respuesta que debería ser una repulsa absoluta y un grito unido de manos blancas por la paz, se ha convertido casi de forma automática, después de cada ataque terrorista en distintas capitales europeas, en gritos de guerra y odio contra el extranjero. Estoy triste, más triste que nunca por distintas cuestiones. En primer lugar, porque los terroristas han conseguido uno de sus objetivos, dividir a la sociedad y crear y alimentar la ‘islamofobia’ que ahora prolifera como la pólvora por las calles de nuestras ciudades. ¿Cómo? Mediante la poderosa herramienta de la propaganda, con hastags como #StopIslam,generado casualmente por el mismo DAESH. 

La propaganda es una herramienta que vienen usando muchos gobiernos a lo largo de décadas de historia y que ahora también están usando los terroristas. Se explica muy bien en el libro ‘Como nos venden la moto’ de Noam Chomsky e Ignacio Ramonet: “En los años 30 Hitler difundió entre los alemanes el miedo a los judíos y a los gitanos: Había que machacarlos como forma de autodefensa. Pero nosotros también tenemos nuestros métodos. A lo largo de la última década, cada año o a lo sumo cada dos, se fabrica algún monstruo de primera línea del que hay que defenderse. Antes los que estaban más a mano eran los rusos, de modo que había que estar siempre a punto para protegerse de ellos. […] Pero al perderlos como encarnación del lobo feroz hubo que fabricar otros, al igual que hizo el aparato de relaciones públicas de Reagan en su momento. Y así, precisamente con Bush, se empezó a utilizar a los terroristas internacionales, a los narcotraficantes, a los locos caudillos árabes o a Sadam Husein, el nuevo Hitler que iba a conquistar en mundo”.  De esta forma justificaron actuaciones belicosas, metiéndose en países con guerras civiles o poniendo como excusa que había que acabar con las armas de destrucción masiva, que más tarde se demostró que no existían. De ahí algunas fotografías como la famosa de las Azores. El libro sigue: “Han tenido que hacerlos aparecer uno tras otro, asustando a la población, aterrorizándola, de forma que ha acabado muerta de miedo y apoyando cualquier iniciativa del poder”.

Esto es lo que se está utilizando en este momento, la propaganda, que sin darnos cuenta ha ido calando poco a poco en la población general y es ahora cuando se empiezan a escuchar verdaderas barbaridades de odio hacia todo el mundo árabe y la cultura y religión musulmana. Hay algunas personas que generalizan, que tildan a todos los musulmanes de terroristas. ¿De verdad? Vayamos a un pasado que tenemos relativamente cerca: ETA. ETA actuaba en España y en territorios españoles como el País Vasco, ¿significa esto que todos los españoles somos terroristas de ETA? ¿O que todos los vascos sean terroristas? Sencilla la respuesta, ¿verdad? Los radicalismos nunca son buenos. Del mismo modo, el Ku Klux Klan son cristianos racistas, ¿significa esto que todos los cristianos sean racistas y quieran acabar con las personas diferentes a ellos? He puesto dos sencillos ejemplos para que se entienda mejor lo que se está viviendo.

Los refugiados que vienen a Europa huyen de los mismos que esta semana atentaron contra el corazón de Barcelona y en Cambrils, contra los mismos que antes lo hicieron en Londres, en París, en Bruselas, en Estocolmo, en Berlín, etc; y contra los mismos que de forma diaria perpetran atentados en cualquier país de Oriente Medio. Huyen de la guerra, huyen de la destrucción, huyen de la muerte.
Algunos quieren cerrar fronteras… sin pararse a pensar que muchos españoles se vieron obligados a abandonar España en tiempos en los que ETA causaba estragos, o en tiempos de Franco, por pensar diferente sencillamente.  Los terroristas radicales islámicos (DAESH) son una minoría, un puntito dentro de un círculo inmenso. No se puede generalizar.

Otros se excusan en que la comunidad islámica no ha condenado los atentados. Error: Lea este artículo.

No busquemos excusas para justificar el odio, el odio no tiene justificación, es el causante de las guerras. Tendamos la mano a los que la necesitan, con solidaridad, porque los que huyen de la guerra no lo hacen por gusto ni placer, lo hacen por la necesidad de salvar sus vidas. La guerra santa que algunos dicen que vienen a realizar, la realizan los terroristas, que quieren imponer a la fuerza su religión y su modo único de ver la vida (otra semejanza con Hitler), pero como bien se puede leer en las condenas por parte de la comunidad islámica, el Islam está basado en ayudar al prójimo y no cometer asesinatos. 

Ellos, los refugiados están tan perseguidos como nosotros, porque son consideramos por el DAESH como desertores: “Para DAESH cualquier musulmán que se integra en la vida de los países occidentales en los que vive es un colaboracionista y pasa a ser un kafir (infiel), igual que todos aquellos refugiados que abandonan voluntariamente el Estado Islámico huyendo de la guerra. El plan de DAESH para que estos infieles se radicalicen es provocar mediante el terror reacciones violentas por parte de los europeos, que la islamofobia se extienda y que se trate a los refugiados como terroristas” Lea el artículo completo de La Marea.

Además, habría que remontarse años atrás y estudiar con detenimiento los movimientos políticos y propagandísticos que se han ido realizando por parte de países de Europa y EEUU. Sin ser analista política, pero si realizando una lectura más o menos diaria de lo que acontece en el mundo, se puede entender que ciertas situaciones en algunos países han sido provocadas por acciones de nuestros gobiernos. Con esto no quiero justifcar las acciones de los terroristas ni mucho menos, no están justificadas, son unos asesinos, pero el mapa global de la situación actual es mucho más amplio y complicado que reducir toda la culpa y odio a los refugiados. Y tal vez esta es una reflexión que también se necesite realizar.

Un consejo: Es importante leer en distintos medios, leer distintas opiniones, escuchar a los que saben de qué hablan (analistas políticos, sociólogos, periodistas internacionales de larga trayectoria), es importante viajar para ver y comprender otras culturas (siempre que se pueda), pero sobretodo es importante la mirada respetuosa y la mente abierta, cosas que difícilmente se consigan sin todos los ingredientes anteriores. Repetir lo que dicen unos no es tener una opinión propia formada, la opinión se debe crear a base de contrastar y ejercer la responsabilidad de culturizar la mente.

Dejemos de odiar y unámonos para combatir a nuestro enemigo común, el que quiere acabar con la tolerancia, el respeto y la convivencia.

Todos tenemos derecho a opinar diferente pero no nos refugiemos en que es un derecho democrático, porque la democracia cree en la convivencia y el respeto de todo tipo de personas independientemente de su condición sexual, su procedencia y su etnia.


No al odio. Sí a la paz.

miércoles, 24 de mayo de 2017

Carta pel 30 aniversari


Sempre havia somiat en un relació única que estaguera dotada d’un compromís excepcional, que la comunicación no faltara mai, que tan sols mirar-nos sapiguerem entendre de ben prop a l’altre. Sempre havia volgut una relació que fos única, amb una connexió desconeguda per la gran majoria de la gent. Aquell diumenge em vas demostrar tant. Sabia dels teus dots de paraula, de la teua resolutiva, del teu escoltar amb les orelles ben obertes…però de nou em vas fer sentir única, especial, em vas fer sentir que per a tu sóc l’únic que existeix en moments crítics de la vida. Tot podría haver explotat en diverses ocasions, amb factors externs, en canvi ningún factor de fora ens ha afectat el més mínim. També podría haver eclosionat des de dins per aquestes ínfimes diferencies que ens recorden que som sers amb autonomía, però ni així s’ha convertit en problema. Tot es pura resolución. M’encanta que siguem capaços de veure les coses des d’ una resolució senzilla, des de la comprensió, el respecte i l’amor. Mai havia sentit res semblant. Mai havia sentit que ningú em respectara tant. No vaig sentir victimisme sino pur empeny per millorar junts, per espentar junts el carro quan pesa costera amunt. No em vaig sentir sola. Vaig sentir com agafaves la meua mà en un gest de valentía, per enfrontar coses que potser no t’agradaren però no t’importava perque sempre el nostre amor es per davant de tot això. T’estime més. De veritat. Valore le teua capacitat d’empatitzar amb la meua preocupació. Valore la teua comprensió com mai abans. Valore que no em jutjares per una gestió desafortunada de comunicar-te el que necessitava equilibrar d’una altra manera. M’encanta la teua predisposició,  el teu empeny per posar solución a tot. La teua maduresa és el que buscaba en un company de vida. Deliciosament poder riure com xiquets que juguen a la vida, mentre seriosament ens convertim en adults quan cal per poder avançar cap a una vida plena i feliç. Sé que amb tu he trobat el resó que fa temps sentía i no trobava. Sé que amb tu res és igual que abans perque has millorat la meua persona i l’has enriquit regant de bon humor cada fet que ocorre. Gràcies per les llargues converses que deixen de fons la televisió restant-li importancia. Gràcies pels bessos que em dones al despertar. Gràcies per la teua alegría a l’entrar a casa. Gràcies per les teues ocurrencies bojes. Per les teues pessigolles al llit. Pel teu regust al besar-me. Per agafar-me la mà al caminar al costat que ens equilibra. Per les teues mirades de complicitat. Per la plenitut de la mirada que em parla del que dus al cor. Gràcies per haver permés que em veja amb tu formant una llar entre meditacions i carreres. Gràcies per ser tu. I gràcies per haver-me triat com a companya en la teua vida.

T’estime amb la senzillesa de qualsevol amor que pot pensar-se complex.

lunes, 13 de marzo de 2017

Sentint-nos a prop

Ací estem els dos
Sentint-nos a prop
Experimentat l’amor
A la ciutat dels ponts

Ací estem els dos
Sentint-nos a prop
Competint en carreres
Exclatant per riure a plors

Ací estem els dos
Sentint-nos a prop
Compartint equilibris
I alçant junts el vol

Ací estem els dos
Sentint-nos a prop
Regant les arrels
Fent créixer les flors

Ací estem els dos
Sentint-nos a prop
Cosint-nos les ales
I fent junts el vol

Ací estem els dos
Sentint-nos a prop
Abraçant-se en el llit
Pegant-se de vegades un mos

Ací estem els dos
Sentint-nos a prop
Contant-nos històries
Fent junts l’amor

Ací estem els dos
Sentint-nos a prop
Pintant junts els núvols
Fent ploure el sol

Ací estem els dos
Sentint-nos a prop
Passejant pel teu rostre
Somrient per Alcoi