A què sap el
silenci?
Tal vegada té
sabor a canella,
com la llet
preparada de l’estiu.
Qui ho sap?
Potser el seu
gust s’assembla al que dona el romer.
Eixe olor de muntanya
que després dona sabor a un plat.
A què sap el
silenci?
A espígol?
Si fos així, el
silenci prendria un color lila i faria soroll a oreneta a l’amanèixer.
No sé a què sap
el silenci, però crec que s’assembla a un bancal a primera hora del matí.
On se sent la
brisa de la muntanya, on hi ha un color groguenc i on se senten els ocells.
Però si se sent
alguna cosa, deixa de ser silenci.
Encara que el
silenci no existiria si no s’escoltara res.
Existeix, doncs,
el silenci?
A què sap?
A calma. Si la
calma fos un sabor, el silenci, sabria a calma.
I per a mi seria
el millor sabor del món.
