Ganes de benvinguda

Dibuixe amb el dit des de dins de la finestra el camí que recorre la gota de pluja que s’arrastra des de fora. Mire amunt el cel encapotat, desitjant veure el sol més prompte que tard. Amb el desig profund de veure’t nàixer ja. De que tot isca bé. De que el part siga natural. De que el teu pare ben tapat siga el menor dels mals que podríem viure. De no haver de gastar mascareta per a sostindre’t ni alimentar-te. De besar-te pausadament per oldre’t per primera vegada i no oblidar mai eixe primer contacte exterior. De que prompte ens envien a casa i que pugues conèixer la magnífica família que tenim. De que el teu pare et sostinga amb el torç nuet i pugues conèixer el batec del seu cor immens, càlid, reconfortant i ple de goig i alegria. De que siguem capaços de cuidar-te entre estes quatre parets blanques de calma i pau. De que les pors s’esborren de cop i que puguem dormir poc, jugar amb l’aigua de la banyera i observar el nou ésser que junts hem creat. Tu, l’element més màgic d’esta casa, el que segur que ve a ensenyar-nos grans lliçons de vida i a comprendre l’amor d’una altra manera. Tenim tantes ganes de veure’t que veig les gotes de la finestra rodolant i es converteixen en llàgrimes d’il·lusió continguda durant mesos. El dia que decideixes vindre a veure’ns i quedar-te amb nosaltres, desdibuixaré les gotes fins secar-les amb el sol, et presentaré el cel blau i et dibuixaré amb els ocells els núvols de la benvinguda més càlida.

De terra i pluja

De nou la pluja anunciant la tristor d’un carrer solitari que té ganes de tornar a ser testimoni de parelles agafades de la mà, de veïns que parlen del temps, d’amics que passegen i resolen problemes del món. Portals que s’obrin cap a un cel que hui per hui és l’únic que gaudeix d’una llibertat real. Un cel que ahir estava blau i l’adornaven ocells que canten amb una força única pròpia de les més profuses i silencioses selves llunyanes. Uns cavalls que corren per una serra nevada al sud del país perquè el silenci els ha permès recuperar la vida que nosaltres els havíem llevat. Uns dofins que salten per centenars, feliços de no tindre interferències de vaixells ruïnosos que els han inundat sa casa. Tots ells recuperant el tros de terra que nosaltres els havíem furtat. I ara nosaltres relegats a estar darrere d’una finestra xopa de gotes que no han parat de caure des de fa un mes. També la pluja s’havia amagat de la por que ens té. Nosaltres en plena tristor i ells recuperant la vida. Com la terra, que ara torna a agafar aire sense tindre els pulmons embotits per núvols negres. Com una lliçó de vida, la natura ens envia el missatge clar del maltractament que li profanem i ens castiga a pensar en allò que no fem bé i que hauríem de reparar quan tot passe. Però el nivell maduratiu de la nostra humanitat deixa molt que desitjar i focalitza en els bitllets de la cartera sense els que ja no sabem viure, perquè hem desconnectat per complet de la natura, que és l’única que ens pot donar i llevar la vida.

Des del niu

I com rosava l’aigua aquells peu quan encara no sabíem que faltaríem en absència a la cita del bon temps a la platja. I com acariciava aquell raig de sol la meua cara i com somriem tots dos plegats al veure les dos gosses córrer en llibertat. Ens creiem poderosos davant la vida. Ens creiem que tot estava tan controlat. La tranquil·litat era la bandera dels dies que discorrien mentre parlàvem de com abastir la casa del més necessari per al futur bebè que duc dins meu. Ens preocupàvem per temes de poca importància sense saber la magnitud del que vendria poc després. I el meu peu, encara calçat amb esportives es penedeix ara de no haver-se llevat els calcetins per gaudir de la sorra de la platja una vegada més. Com es penedeix el meu nas per no haver absorbit amb major profunditat l’aire pur de la muntanya aquella última vegada que vam poder caminar lliures, dòcils i amb un fred esgarrifós que em va fer decidir tornar més prompte a casa. I ara tot té un altre enfoc. Ha deixat de ser important tindre la casa ordenada, per que la comoditat del niu és la prioritat. Ha deixat de ser important tindre alguna cosa per a Marc, per que lo important és que tot isca bé, arribe a terme i el puguem tindre als braços. Nosaltres hem passat a ser el més important, l’amor ha passat a ser el paraigua d’esta casa on ja abans residia la pau. El benestar de tots els que estimem. La família protegida cadascuna al seu propi niu, on ningú pot anar de visita. Tot ha passat a tindre un altre enfoc. Ha deixat de tindre valor la virtut materialista per passar a ser els braços que abracen, agafen i aplaudeixen els que donen la força a tot. S’ha reconvertit a estones tot en pura foscor encara que il·lumine un sol al cel. Si el sol no el podem sentir, el vent no el podem gaudir o la pluja no ens banya no té quasi sentit aquesta existència. O tal vegada sí. Les rialles a través de les pantalles, el recordar-se’n de qui de normal no et ve ni al cap, el tindre ganes de poder tocar i besar a un amic, a dos, a tres, a mil. A cantar, a parlar, a riure, a ventilar la casa perquè fa bon temps i no perquè ens ho demana la cara reseca pels llençols i la tela del sofà. Que ganes hi ha de tornar a seure al sol amb un bocata a la mà i una conversa col·loquial adornada per banalitats varies. Que ganes fa tornar a caminar i reconectar les cames a la ment. Que ganes fa tornar a veure els arbres ben verds. Que ganes fa tornar cap afora tot el que durant este temps creem dins nostre. I tornar a descalçar els peus a la sorra, i tornar a enfortir els músculs de les cames per pujar la serra. I tornar a besar a un pare i a una mare, a una àvia o saludar a un veí. I tornar a fer un cafè amb una amiga. I tornar a abraçar a un amic. I tornar en essència a les coses bàsiques tan profundes i plenes de sentit. I compartir el yoga i compartir la vida i viure l’amor amb la intensitat més sana i profusa possible. Que ganes hi ha de que tot torne a tindre sentit.

M'agradaria tan...

No sé quan t’has planejat nàixer

La situació actual em demana

com a mare, que et mantinga

al meu úter protector tot el que calga

Tot és tan incert...

Hi ha dies que el tancament obligat

minva el positivisme

i em fa plantejar escenaris possibles

en les pròximes setmanes

Tot és tan incert...

M’agradaria tan Marc,

poder-te oferir una altra benvinguda,

que et trobares un món tan distint

que no tingueres risc de contagi

Però tot és tan incert...

M’agradaria tan Marc,

que el teu pare i jo junts

poguérem firmar la immunitat

per rebre’t i acollir-te com et mereixes

Però tot és tan incert...

M’agradaria tan Marc,

que tots pogueren visitar-te

presumir de fill

i abraçar-te sense pors

Tot és tan incert...

Però l’univers ha volgut

donar una lliçó a la humanitat

que no ha sabut estar a l’altura

que no ha sabut cuidar el que té

Açò sí és ben cert

I ara vindràs tu

carregat de llum a aquest planeta

amb una ànima pura

per combatre tot el que hem trencat

D'açò també tinc la certesa

Ara vindràs per demostrar

el que sí hi ha que fer

el que és la solidaritat

el que és la unió de la humanitat

Açò sí és ben cert

Nosaltres s’adaptarem

a cada circumstància vital

amb mascareta i guants, si cal,

encara que et bressolem amb el cor trencat

Açò sí és ben cert

S’adaptarem i lidiarem

per a reduir l’impacte familiar

i estimar-te amb cada vena i arteria

per cuidar-te i protegir-te

Tinc la certesa de que així serà

Dins de molts anys

tot serà anecdòtic

i et contarem que

vas anar a nàixer en plena pandèmia mundial

És tan cert com que t'estimem 

Vida meua

Vull bressolar les nits

Alimentar l'ànima pura

Donar de menjar al teu creixement

Canviar de vida per tu

Arrodonir una protecció sana

Oblidar les hores del dia

Donar major importància al bes

Abraçar la familia

Remoure els hàbits

Reconstruir el trencaclosques

Fer-te espai

Cantar-te sense saber

Escriure't en la vigilia nocturna

Sussurrar-te un "t'estime"

Desdibuixar-te un plor

i incrementar-te la vida

Cor i cervell

El teu moviment profús és ja diari i continu i tan tranquil·litzador per saber que estàs bé que no m’importa que em despertes de matinada. El meu cap és un xiuxiueig continu de voler preparar coses per a rebre’t, com si hagueres d’arribar demà sobtadament. He de ser jo mateix la que em calme i es repetisca que no hi ha pressa per tindre uns calcetins menudets al calaix del teu canviador, ja preparat per sostindre’t. Però el meu cap torna a pensar en com emmarquen els quadres que amb tan d’amor t’han pintat, en la roba que hi ha i quina ens pot fer falta, en llavar-la per tindre-la neta per a tu, en penjar un espill per a que pugues descobrir-te, en col·locar un bressol pegat al nostre llit, en tindre l’habitació muntada com si fós l’unica manera de poder-te tindre. Quina estupidesa. Però així segueix la meua ment. Mentre el meu cor té la certesa de que ha de fer alguna cosa vertaderament gran en tan sols tres mesos, donar-li forces a tot el cos per empènyer cap a fora a la cosa més dolça que mai he sigut capaç de crear. Ningun text ni paraula construïda per mi mateix seran mai tal valuosos com el que el meu cos ha sigut capaç de fer. El meu cor té tantes ganes d’abraçar-te que no és equiparable a les ganes que els meus ulls tenen de veure’t ni a les ganes que els meus oïts tenen de sentir-te. I amb la calma de que tot va bé i que deu seguir sent així el que queda, no deixe de pensar-te, sentir-te i estimar-te, des d’aquell dia que meditant vaig sentir que una llum diferent era dins meu. Que la teua vida havia sigut possible.

Habitació blanca

Ja tenim pintada la teua habitació. És blanca, com la resta de la casa, però és pura pau. Té alguna cosa eixa estància d’especial, com si al buidar el que hi havia s’haguera reconvertit en un cel ple de núvols néts i molludets per abraçar-te cada dia. Ja tens alguna prenda de roba al calaix i dues joguines dolces com ho seràs tu amb el teu cor d’or que seguix batent dins meu. Un carro verd i poderós trenca la uniformitat gèlida del blanc neu i dona vida i ens recorda que en poc més de tres mesos ve la pura vitalitat a esta casa. Una casa que té moltes ganes d’acollir-te i abraçar-te de per vida. Jo amb una panxa cada vegada més prominent em senc tranquil·la perque et note a cada estona que decideixes moure’t, establint eixe contacte que els dos tenim i que de vegades compartim amb el teu pare en forma de patada improvisada. Ja tenim hores concretades de parlar sense pronunciar paraula, a les 10 de la nit, a les 3 de la matinada i cada vegada que menje alguna cosa i tu et despertes com si m’agraires l’energia que t’aporte amb el que ingerisc.

Somie en el part ja de forma reiterada, sé que serà com partir-se en dos, pur dolor i angoixa, llàgrimes que rodolaran i cauran al terra esperant i espentant cap a fora i que serà l’esdeveniment més poderós que mai haja viscut, si és que la vida ens vol amb la unió natural i no tallant la panxa. Però siga com siga, amor meu, no et preocupes per res, estic disposada a cridar esgarrifosament i ajudar-te a caure en les meues mans i les de la comare. Venceré els dolors, les pors i la incertesa d’un moment desconegut per a poder sostindre’t entre els braços i sobre un pit afamat per conèixer-te. També em disposaré per ser partida en dos bisturí en mà o fòrceps entre cames.

I rodolarem patint de son per les nits i plorarem perque no ens coneixem fins que s’adaptem l’un a l’altre i el caos que crearàs es reordene entre nosaltres i el teu pare, i les gossetes i la família extensa. I amb les ulleres de dormir poc i el dolor de pit per amamantar-te lluitarem junts per fer possible la teua millor vida.

Quan un sol cos es bifurque en dos estaré preparada, tendra vida, dolçor profusa i amor inconfessable.

Ban Reial 2020 / Bando Real 2020

Xiquetes i xiquets d’Alcoi,

heu vist l’estrela a la muntanya?

Ja estan ací, descansant,

Ses Majestats Reials,

Melcior, Gaspar i Baltasar.

De camí cap ací han observat

alguns dolors de la humanitat,

per això vénen enguany

carregats d’empatia, compassió i humilitat.

Ells diuen que ens fa falta

aprendre a respectar

el diferent que tenim a l’aula,

i que pateix assetjament escolar.

Però també diuen que grans i menuts

cal que estimem a qui pensa diferent,

donar càlida abraçada a l’acollida

i mantenir la germanor del poble, sempre present.

I ara, submergiu-vos en el soroll dels tabalets

i en la música de dolçaines i les danses dels pastorets,

que ja estan al campament

els nostres Reis d’Orient.

I no patiu que amb molt bones voluntats

i amb l’ajuda dels patges reials

també porten molts paquets

amb joguets, llibres i molts altres regals.

Porten també un bon carregament

de mòbils, tablets i consoles

però, atents, feu un bon ús d’ells

i seguiu, sempre, la guia de pares, mares i docents.

Així mateix, porten cuinetes i nines per a xiquets

I cotxes i trencaclosques per a xiquetes també.

Volen que jugueu junts i indistintament

Amb pilota, avió, peluix i bebé.

Això vos permet aprendre

a través del joc molts papers

aquells inventats i divertits

altres de reals i necessaris, però igualment emotius.

També volen que sigueu savis

que cuideu dels animals i també del medi ambient.

Contacteu sense por amb la natura

i respireu l’aire pur de valent.

Així que ja ho sabeu,

oloreu amb l’alegria màgica este moment.

Esta nit, enceses ja les torxes del campament

i demà de vesprada, a les sis, la felicitat de cada innocent.

I mai, mai no renuncieu

a plorar, respirar i riure,

a l’abraçada d’un estimat

i al contacte de la pell amb pell.

Amb vosaltres, de tot cor, els tres Mags de l’Orient.

M.P.M.

_______________________________________

Niñas y niños de Alcoy,

¿habéis visto la estrella en la montaña?

Ya están aquí, descansando,

Sus Majestades Reales,

Melchor, Gaspar y Baltasar.

De camino hacia aquí han observado

algunos dolores de la humanidad,

por eso vienen este año

cargados de empatía, compasión y humildad.

Ellos dicen que nos hace falta

aprender a respetar

el diferente que tenemos en el aula,

y que sufre acoso escolar.

Pero también dicen que grandes y pequeños

hace falta que queramos a quién piensa diferente,

dar cálido abrazo a la acogida

y mantener la hermandad del pueblo, siempre presente.

Y ahora, sumergíos en el ruido de los tambores,

y en la música de 'dolzainas' y las danzas de los pastorcillos,

que ya están en el campamento

nuestros Reyes de Oriente.

Y no sufráis que con muy buenas voluntades

y con la ayuda de los pajes reales

también llevan muchos paquetes

con juguetes, libros y otros muchos regalos.

Llevan también un buen cargamento

de móviles, tablets y consolas

pero, atentos, hay que hacer un buen uso de ellos

y seguíd, siempre, la guía de padres, madres y docentes.

Así mismo, llevan cocinitas y muñecas para niños

Y coches y rompecabezas para niñas también.

Quieren que juguéis juntos e indistintamente

Con pelota, avión, peluche y bebé.

Esto os permite aprender

a través del juego muchos papeles

aquellos inventados y divertidos

otros de reales y necesarios, pero igualmente emotivos.

También quieren que seáis sabios

que cuidéis de los animales y también del medio ambiente.

Contactad sin miedo con la naturaleza

y respirad el aire puro.

Así que ya lo sabéis,

oled con la alegría mágica este momento.

Esta noche, encendidas ya las antorchas del campamento

y mañana por la tarde, a las séis, la felicidad de cada inocente.

Y nunca, nunca renunciéis

a llorar, respirar y reír,

al abrazo de un ser querido

y al contacto de la piel con piel.

Con vosotros, de todo corazón, los tres Magos del Oriente.

M.P.M.

Ganes de tu

Els teus ditets són ja tan visibles. La teua boca, el teu nas i els teus ulls tancats. Provoques tendresa i ganes d’abraçar-te. Comences a generar en nosaltres ganes de preparar-te l’habitació i comprar robeta menuda. És nadal, i encara que no has nascut, és com si d’alguna forma ja estigueres present. Sent tu tan menut i expressant allò que pots a través del moviment que sols jo soc capaç de sentir. No tinc por de res. Ni de dur-te al món ni de saber cuidar-te. Sé que la nostra connexió és ja real i profunda. Sé que sents les nostres veus i les nostres músiques tan distintes a casa. Sé que t’agrada escoltar els contes infantils que ja et llisc per la nit. Sé que saps d’alguna forma que el teu pare té ganes de sostindre’t i espentar-te en el carro i compartir les seues passions amb tu. Sé que Aria voldrà llepar-te de cap a peus i que Atenea et protegirà per a que ningú et faça mal. Estem tots a casa esperant que el teu cos diminut es visca de vida i respires pel nas. Esta casa és pur amor, ho veuràs quan arribes. Quan les nostres mans puguen tocar-se, quan els nostres ulls entren en contacte i el teu cos descanse sobre el meu pit i el del teu pare. Seguix creixent Marc, que mentre, jo et sostinc, fins que tinga que ajudar-te a nàixer.

Al meu cos

No deixes de sorprendre’m amb tot el que fas. Estimat cos. No sols em permets viure, sinó que a més crees vida. T’adaptes al creixement progressiu però imparable del meu fill. Expandeixes parets, fas grans espais minúsculs, estires la pell com mai hagués imaginat que pogueres fer. Jo, amb un cos tan menut, tu amb una llavor digna d’aplaudir. Sense queixa a penes, tan sols un mal d’esquena esporàdic, al que accepte i mime per a que se’n vaja. Eres sensacional. Sé que arribarà un moment en que la meua cara redona i la meua panxa pesada em faran oblidar la teua grandesa. En eixe moment tornaré a llegir este escrit. Perquè el cànon de bellesa impera, inclús per a embarassades. I estem, sense voler, travessats per estes tesis absurdes de perfecció no sempre saludable. Però jo he de donar les gràcies perquè eres capaç de fer màgia, sense interrompre a més, la meua rutina. T’estime. Si la interromperes, també t’estimaria. La teua lleugeresa estàs convertint-la perquè portes dins teu el més gran tresor, el meu fill.