Escrit pel meu germà Jordi Pascual
A l'home
que toca el violí a l'Albereda d'Alcoi.
Les
teues cordes desprenen llàgrimes,
la teua
cara mostra tristesa,
el teu
posat, solemnitat,
i la
teua boina, caritat.
Mires la
gent comprant
i et
veuen a un racó de la vorera,
contra
la paret,
contra
el sistema.
Tu a un
racó de la vorera,
les
teues cordes amenitzen,
una
xiqueta et dóna almoina
i tu li
l'agraïxes.
El so de
les teues cordes es barreja
amb el
de caixes de botigues.
“Moltes
gràcies, fins la pròxima”
i veus
com ixen.
I tu i
les teues cordes no teniu res,
un poc
d'almoina,
quatre
duros mal comptats
per a tu
i la teua boina.
Adolescents
estúpides passen,
primes,
anorèxiques, manipulades,
producte
d'un sistema
que les
fa esclaves.
Vestits
d'explotació,
societat
de misèria,
modes
passatgeres
despertant
una gran dèria.
Et mire
i crec que eres tu,
l'home
més savi del meu poble,
ho veus
tot, quiet a un racó,
tractat
com un moble.
Les
teues cordes no poden amb Inditex,
les
teues cordes no poden amb res,
eres
l'exclusió social viva,
eres el
millor d'aquesta concorreguda via.
Hipòcrites
venuts que parlen de canvi
mentre
compren les samarretes de Ghandi
a
l'explotador dels fills d'Índia
i
productors de misèria clandestina.
Les
teues cordes no amaguen el teu estat,
un
somriure a la boca,
molta
amabilitat
i
tristesa del cansat.
Eres un
exemple que hauria de ser estudiat a les escoles,
allà on
alumnes crítics ja no es volen,
on es
creen el ramat d'ovelles
que
permeten la continuació d'aquesta farsa.
Tu i les
teues cordes a aquell carrer
sou
esperpèntics,
la
caricatura de la misèria
en la
societat de la matèria.
I quan
passe pel teu costat
ho vull
trencar tot,
la
botiga del teu costat, el Dutty Free
i la mare
que els va parir.
Però
abaixe el cap,
em
convertisc en part del ramat,
por a
ser apartat?
Por a
ser represaliat!
I tu i
les teues cordes no ho oblideu mai,
sou
l'orgull del carrer,
la
solemnitat de l'albareda,
la
societat excloent,
