A mí me gusta el otoño
Esa pausa de calor
Esa aproximación al frío
A mí me gusta mirar por la ventana y ver las hojas moverse
Tener que usar manga larga
Ver las nubes cubrir el cielo
A mí me gustan las gotas de lluvia
El olor a tierra mojada
Y el cambio transitorio hacia los tonos amarillos y marrones
A mí me gusta beber un café con música tranquila de fondo
Ver la luz que entra sobre el teclado
Y escribir, escribir y escribir
Respirar, sentirme y transmitir
A què sap el
silenci?
Tal vegada té
sabor a canella,
com la llet
preparada de l’estiu.
Qui ho sap?
Potser el seu
gust s’assembla al que dona el romer.
Eixe olor de muntanya
que després dona sabor a un plat.
A què sap el
silenci?
A espígol?
Si fos així, el
silenci prendria un color lila i faria soroll a oreneta a l’amanèixer.
No sé a què sap
el silenci, però crec que s’assembla a un bancal a primera hora del matí.
On se sent la
brisa de la muntanya, on hi ha un color groguenc i on se senten els ocells.
Però si se sent
alguna cosa, deixa de ser silenci.
Encara que el
silenci no existiria si no s’escoltara res.
Existeix, doncs,
el silenci?
A què sap?
A calma. Si la
calma fos un sabor, el silenci, sabria a calma.
I per a mi seria
el millor sabor del món.
Necessite.
Una posta de sol. Un silenci absolut. Un respirar la brisa
fresca quan s’amaga el sol.
Necessite.
Calma. Parar. Gitar-me
sobre la gespa i mirar el cel.
Necessite.
Escriure, paraules com aquestes, memòries del present.
Necesite.
Fer balanç. Mirar enrere.
Necessite.
Somriure’t als ulls. Felicitar-nos per la tasca enorme que
fem junts cada día.
Necessite.
Sentir-te prop, com
cada dia.
Necessite.
Tancar els ulls agafats de la mà.
Necessite.
Un respir enmig de la tasca tremenda que és cuidar.
Necessite.
Un sopar ténue amb paraules dolces i mirades de complicitat.
Necessite.
Que aquesta alegría
i felicitat no s’esgote.
Necessite.
Infinitat de
moments com aquests.
Necessite.
Agrair a la vida.
Necessite.
Agrair-te a tu l’amor
i l’estima.
