martes, 12 de agosto de 2025

Bon dia

Hi ha un ritme natural que pocs coneixen.

Aquel que es produeix en mig d'un bosc amb la lluna poc abans de l'amaneixer.

És silenciós i ordena les cèl·lules funcionals.

És aquell que fa reviure i reconectar,

però a l'hora conté sorolls que no se senten de dia.

Sorolls que el sol mai pot escoltar.

És una tendresa salvatge.

És un palpit ple de sabor.

Està tot tan callat que només pots escoltar el que tu penses

o el que el grill nocturn et canta.

I si observes, 

els sons van canviant

amb el despertar del cel blau

que es vist de calima des de ben d'hora

a un mes d'agost que pot semblar insípit i no ho és.

Eixe ritme natural està ple de contraris:

La lluna i el sol

La nit i el dia

La calma i el moviment

El silenci i el soroll

La frescor i la calor


I envers tota aquesta narració,

estic jo com a protagonista terciaria d'una història milenaria.


Bon dia

lunes, 4 de agosto de 2025

El privilegi

Fa anys que vaig jurar estimar-me

a cada silenci

a cada racó del meu cos


Fa anys vaig elegir viure intensament

a cada alegria 

a cada derrota


Fa anys vaig triar agrair la vida

a cada error

a cada encert


Fa any em vaig elegir lliure

a cada aprenentatge

a cada fracàs


Fa anys vaig decidir escriure

a cada fil enredat

a cada clara visió


Fa anys vaig triar alimentar-me

a cada intensa fam

a cada panxa buida


Fa any vaig elegir moure'm

a cada pas

a cada salutació al sol


I ara pensé que tot açò té molt de privilegi

de clase i social

i que no totes poden triar jurar estimar-se, viure,agrair, alegir lliure, escriure, alimentar-se, moure's

i que la meua vida està construida sobre el privilegi

jueves, 3 de julio de 2025

La llavor que serà arbre

 

Sota els meus peus hi ha la llavor que serà arbre en 100 anys

Sota el meu cor està l’orige de qui soc jo ara mateix

Composta per terra, mar i vent

Amb un pas passatger per aquesta vida

I amb la incognita de quina essencia seré despres

I mentre tot passa al meu voltant

Els canvis s’esdevenen

Els meus fills creixen

I els nostres cabells es tenyeixen de blanc progressivament

I amb l’efimera sort d’haver arribat a ser un ésser huma viu

M’envaeisc de les mateixes emocions q ens han fet sobreviure

I passen pel meu cervell i cèl.lula del cos

I les senc intenses

I les senc meues

Algunes em tornen boja i altres m’ordenen

I totes elles soc jo i el meu sentir

I està bé que aixina siga