Esos mundos fastuosos y cambiantes
en busca del sosiego ausente durante meses.
Ha vuelto en zozobra,
alineando la calma,
colocando nitidez en la mirada,
echando de menos a algunas almas.
Reorganizando el verde de la casa
valorando de nuevo la luz de tus ojos
en un invierno lleno de flores escarchadas.
Han terminado los meses de sosiego ausente.
Cendres anunciades
Garbuig ingenu de tristesa
Tu, aferrante a la vida
des d’una mort que guanya la batalla
Jo, combatent el dolor
El vent, esperant rebre’t
L’univers aplaudint l’evolució
T’estimaré per sempre
Estic escoltant les tecles d’un piano suau i calmat amb la
teua fidel companyia eterna. Veient com passa la vida set vegades més ràpid
sobre les teues cèl·lules que sobre les meues. Veient com la malaltia et
consumeix per dins i acaba poc a poc amb la teua energia explosiva. Eixa que ens
va fer connectar de manera especial i única i que ningú entendrà mai. Veig
tremolosos els ulls vidriats d’edat avançada i observe com el teló de la millor
obra de teatre cau subtil a la espera d’un aplaudiment. Però pense que mai hi
haurà mans suficients per agrair el que has escrit al meu destí. Com vas treure
la part més amable i carinyosa de la profunditat d’un ésser maltractat per la
vida anterior i com has demostrat que la bondat combat les pors més tremendes
mai imaginades. Gràcies per triar-me com humana companya. Estarem juntes més
enllà del punt i final de la vida que coneixem i ens retrobarem amb la força
que ens va unir per sempre.
S’ha detés aquel moment de joia
S’ha detés el gronxador ben alt
S’ha detés la teua rialla
S’ha detés la felicitat familiar
S’ha detés com cada segon que hem perdut este any
S’he detés espentant amb força
S’ha detés en un intent desesperat per recuperar el perdut
S’ha detés reflexionant el que hem guanyat amb tu
S’ha detés el temps
S’ha detés, en el moment just que tot comença
i….arranca de nou
I torna la frescor de l’hivern
I torna el gronxador
I torna la teua rialla
I torna la felicitat familiar
I torna cada segon d’este any
I torna espentant amb força
I torna per demostrar que hi ha futur
I torna per reflexionar com fer-lo millor
I torna el temps
I torna en el moment just que tot comença
La teua risa contagiosa és l’aliment de l’ànima feliç, és la segregadora de solucions d’una tristesa acompanyada per la falta d’una llibertat que ja va pesant als muscles, dels abraços que hem perdut i dels que no recuperarem la calor que segreguen.
La teua motivació per aprendre és la xispa encesa que em fa
pensar que un futur millor pot existir si gent com tu es compromet a reconstruir-lo
des de la base d’una educación cauta i reflexiva.
La teua alegría il·lumina més encara una casa plena de llum
i blancor. A la retina tinc gravat el teu somriure únic. A la oída tinc retés l’esclafit
a riure. Al cor l’immens amor que em provoca veure com disfrutes de jugar amb
el teu pare, enamorat de tu amb una passió que em reenamora a mi.
El tacte de la teua mà agafant-me, els teus besos amb boca
oberta, la teua veu pronunciant ‘ma-ma’, els teus peus desplaçant-se
lateralment, els teus genolls a terra, els canvis que fas cada dia…són un
conjunt d’amor irrefrenable, indescriptible i infinit.
Amb la responsabilitat enorme de saber-me la teua companya i
guia, amb uns braços per donar-te calor i consol que están dispostos a deixar el
cansanci per atendre’t a tu primer que a ningún.
T’estime amor, des de la punta del pél més fi del cap fins l’extrem
del dit menut del peu.
La llar és aquella escalfor que se sent quan s’entra per la porta de casa. És aquell refugi de pau i calma. És un bes i una abraçada. És seure junts a plorar, si cal. És estar tristos i malgrat això ser feliços. És saber que la millor casa és aquella construïda per parets fermes i còmodes, sense grans luxes, perquè no calen, perquè el major dels luxes és l’amor. És agrair pel que podem tindre i tenim. És millorar i créixer cada dia. És sentir la fortalesa d’una parella ferma que deixa en un segon pla el que no es vertaderament important. És el que ens fa il·lusionar-nos. És evitar jutjar actituds per enfocar-se en ser millor persona. Això és la vida i eixa és la millor de les llars. Immensa gratitud senc per tindre un sostre i quatre parets, però més immensa gratitud senc per la família que hem creat i per tindre’t al meu costat. Tu eres la millor llar, la resta, és tot secundari.
Ulls ametlla
indefinida
Suavitat de pell
en vida
Pèl en creixement
Peus irradiant
ciclisme
Mans fortes de
tendresa
Somriure profús
portador d’alegria
Torç nu, peixet en
l’aigua
Un ésser minúscul
Que provoca una
grandiositat d’amor
La maternitat esgotadora i preventiva de moments, successos i necessitats. Neurones sobre ocupades interpretant rostres i plors. Cos híper treballant per ser més fort per sostindre, per gronxar, per abraçar i amamantar 12 vegades o més al dia, inclosa la nit. Un plor, un mal de boca. Un plor, mostrant cansanci. Un plor, de fam. Un plor, d’incomoditat. I un jo que sempre ha d’estar disposat, que ha de mantindre la calma, que ha de descansar, escriure, llegir i respirar. I tan poc temps... i tan tu depenent i indefens. La maternitat esgotadora que tots disfressen de bellesa profusa, ocultant la realitat feta tabú i generadora d’angoixa.
Com la natura
cura, he pujat a la serra i he tirat barranc avall allò que em crema. Sobre les
pedres per evitar provocar un incendi extern. M’he assegut a escoltar el cant
dels grills d’estiu. Sembla que el meu fill ha vingut realment a guiar com llum
blanca l’obscuritat d’estos dies estranys, que ell no sap ni entén que ho són.
La incertesa i desconfiança s’ha apoderat del meu cor generalment alegre. M’he
desubicat i fent el correcte m’he trobat un entorn de jutges que no entenen lo
valuosa que és la vida. I ací estic jo, entre llàgrimes d’esgotament emocional,
intentant que res m’afecte i afectant-me tot en realitat. Per favor, Atenea, no
te’n vages encara. Necessite el teu acompanyament silenciós i la teua protecció,
alma i connexió pura.
Eixa llosa pesada l’arrossegue des de fa dos setmanes
llargues. Note una angoixa descontrolada, un cansanci excesiu, una pena i una
profunda incomprensió. Els atacs se seguixen i succeixen i el meu silenci deu
permaneixer com una roca que se sosté davant un vent huracanat. El meu cor es
parteix en dos quan observe el teu rostre exhaust de viure una i altra vegada
el mateix. M’agradaria traure’l i guardar-lo a un calaix fins que la tormenta
passara i te’l tornara a ficar al lloc, per a que al menys eixa estona deixara
de sofrir. M’agradaria que la pau que hem creat en casa nostra mai es vegera
consumida per un exterior extrany i de ficción, de forçoses actitus i una ira descontrolada
mesclada amb una falta absoluta d’empatia. Pero de vegades senc que s’ha colat
per baix de la porta i ens acompaña per les nits quan ens gitem, al nostre llit
jusgant les decisions que prenem en equip sobre que fer amb la familia que
acabem de crear. I entre les nits de somni interromput per alimentar al nostre
fill i les hores de feina a trompicons, se succeeixen tormentes i silencis que em pertuben com predictors d’alguna cosa pijor. I malgrat tot, seguim besant-nos
en l’obscuritat, regalant-nos somriures a la cuina i estimant-nos com pocs
saben i molts envejen. Res del que t'ha tocat viure és just. Perque tens l'ànima més bella i el cor més gran de l'univers. Perque eres capaç de reenamorar-me cada dia i de connectar de nou en cada solstici, com si no passara el temps. Eres la més bella alegria i joia, el millor company, parella i pare. I mai vull que oblides la immensitat que hi ha en tu, perque ni l'Oceà et fa sombra. Gràcies per acompanyar-me en la vida i per ser la persona més valenta i lluitadora que hi ha a la terra. Focalitza't en la teua essència i combatrem el que ens repte la vida, encara que arribem amb la roba esgarrada i el somriure tort.
