Estava una mica atemorida per la incertesa d’allò
desconegut, per saber si eixe acte humà d’acollir un xiquet estrany a casa,
sent esta una decisió de dos, anava a funcionar o a ser una bogeria. Aleshores
va arribar ell, amb un bocata enrotllat amb cinta aïllant, mig buit de
companatge i ple de sorra del desert. Mostrava així l’evidència de la seua
procedència. Amb un pantaló i una samarreta i unes esportives que devem reposar
per altres més noves. Al principi se l’intuïa una mica tímid i cansat. Quan vam
entrar per la porta tots plegats i va començar a abraçar amb deliri a la nostra
gosseta Aria, la qual li responia amb jocs i llepades a la cara, el cor es va
enternir de dolçor. Tot seguit el varem convidar a ser un més de la família,
mostrant-li la casa, que ara és de tots, ensenyant-li el seu llit on no té
costum de dormir. Ens va regalar una polsera i un collar i com agraïment vàrem
compartir una abraçada. Automàticament vaig saber que la connexió humana és
poderosa, que traspassa fronteres i idiomes i que acabava de guanyar un fill
d’acollida per sempre. Les meues pors van volar i ens vàrem entendre de luxe
amb la mirada i el somriure, a més del seu castellà tímid però ferm. Li vàrem
traure roba neta i es va banyar a una banyera amb cinc dits d’aigua, perque
l’aigua és el tresor més apreciat al que hi ha que rendir cert culte i
agraïment. De seguida va descobrir a Tom y Jerry, als qui també veu al Sàhara a
la televisió. I va caure en un son profund i una pose un tant incòmoda als
braços d’un sofà i la seua nova i inseparable amiga canina. L’acte següent va
ser un passeig pel carrer amb les gossetes per dur-les fins el veterinari. I a
continuació es va capbussar a la piscina demostrant que nada millor que jo
mateixa. Renaix el seu somriure mentre nada i mentre prova una bicicleta, que
domina com un mestre. A més he tingut ocasió de veure a qui estime especialment
fent rol de pare, enternint la màgia que ja posseïa. Tot una delícia. Ens
espera un estiu apassionant d’aprenentatges. Benvingut Salama.
viernes, 6 de julio de 2018
martes, 5 de junio de 2018
L'amor
Tota la vida, tota la construcció social m’havia fet creure
que l’amor de parella era allò que et feia sentir nerviós, que produïa
papallones a l’estomac i et paralitzava la fam. Ningú m’havia transmès la
veritat de tot açò perquè el que realment se sent és calma, és repòs, és
delícia. Havia arribat a creure que dins de la meua bogeria sols trobaria una
persona que fos capaç de respectar i, no sempre comprendre, el meu mode de vida.
Una vegada més m’equivocava. I quan menys ho esperava trobava algú que trencava
aquells esquemes preestablerts. I ara, dos anys i mig més tard, seguisc
reafirmant que eres el perfecte complement i que encara que de vegades semblem
tant diferents, tenim tant en comú que no pare de sorprendre’m.
Quan era menuda sempre repetia que volia ser mare tres vegades, una de forma tradicional i dos de forma adoptiva. Em vares traure un somriure de complicitat el dia que contaves lo bonic que seria adoptar a una xineta. Les meues ganes maternals se sumen a les teues paternals. De nou em sorprenies, esta vegada amb una nova aventura per viure junts, acollint a un xiquet del Sàhara. Idioma distint, cultura distinta, religió diferent i mode de viure molt distant al nostre. I sols tu, amb la grandesa del teu cor podies sentir les ganes d’obrir les portes a tot això, sense por al diferent, sense jutjar, sols rebent i donant tot l’amor que tens dins. M’encantes amb les teues accions. Et vaig transmetre la meua preocupació pel medi ambient i sense oposar-te et vas sumar al reciclatge, escoltant a més tot allò que et relate quan llisc allò que em preocupa sobre qualsevol tema, quasi sempre humanitari, de vegades inclús polític. A res tanques la porta, a tot li dones l’oportunitat d’aportar-te un aprenentatge. T’adore. A més una vegada més sense jutjar has passat a formar part de la vida activa de l’associacionisme d’un tema tan complex i rodejat de prejudicis. Només el tractes amb un respecte aclaparador sinó que a més et sumes una vegada més a enriquir-te de les experiències que junts vivim d’eixes persones lluitadores. Ni tan sols ens fa vergonya dir on ens varem conèixer. Et vull. Vares ser a més el qui amb tota la paciència que calia vares adoptar, pel simple fet de formar part de la meua vida, a Atenea, com una filla més, com una membre de la família, ensenyant-li que eres tot amor i que les teues intencions eren totes bones. Més tard arribava Aria, i les dos sent tan diferents, com ho som entre nosaltres, tenen una relació màgica, també com la que tenim nosaltres. Que a tu t’agrade fer esport i a mi llegir llibres a muntons és sol una anècdota comparada amb tota la base de valors que compartim i fortalim junts. T’estime. T’estime i et reestime per la grandesa de la teua persona. Per la conjugació de les teues carreres amb els teus somriures. Per la teva capacitat de treball incansable i incommensurable. A qui fa tres anys m’hagués dit que anava a casar-me el pròxim any, li haguera dit que estava boig, però tinc tanta certesa del que vull. Em complementes, em fas sentir plena, més enllà de la meua pròpia plenitud, eres el ritme del meu mantra que cante sense vergonya mentre planxes, perquè mai amb ningú he sentit tanta familiaritat i confiança.
Quan era menuda sempre repetia que volia ser mare tres vegades, una de forma tradicional i dos de forma adoptiva. Em vares traure un somriure de complicitat el dia que contaves lo bonic que seria adoptar a una xineta. Les meues ganes maternals se sumen a les teues paternals. De nou em sorprenies, esta vegada amb una nova aventura per viure junts, acollint a un xiquet del Sàhara. Idioma distint, cultura distinta, religió diferent i mode de viure molt distant al nostre. I sols tu, amb la grandesa del teu cor podies sentir les ganes d’obrir les portes a tot això, sense por al diferent, sense jutjar, sols rebent i donant tot l’amor que tens dins. M’encantes amb les teues accions. Et vaig transmetre la meua preocupació pel medi ambient i sense oposar-te et vas sumar al reciclatge, escoltant a més tot allò que et relate quan llisc allò que em preocupa sobre qualsevol tema, quasi sempre humanitari, de vegades inclús polític. A res tanques la porta, a tot li dones l’oportunitat d’aportar-te un aprenentatge. T’adore. A més una vegada més sense jutjar has passat a formar part de la vida activa de l’associacionisme d’un tema tan complex i rodejat de prejudicis. Només el tractes amb un respecte aclaparador sinó que a més et sumes una vegada més a enriquir-te de les experiències que junts vivim d’eixes persones lluitadores. Ni tan sols ens fa vergonya dir on ens varem conèixer. Et vull. Vares ser a més el qui amb tota la paciència que calia vares adoptar, pel simple fet de formar part de la meua vida, a Atenea, com una filla més, com una membre de la família, ensenyant-li que eres tot amor i que les teues intencions eren totes bones. Més tard arribava Aria, i les dos sent tan diferents, com ho som entre nosaltres, tenen una relació màgica, també com la que tenim nosaltres. Que a tu t’agrade fer esport i a mi llegir llibres a muntons és sol una anècdota comparada amb tota la base de valors que compartim i fortalim junts. T’estime. T’estime i et reestime per la grandesa de la teua persona. Per la conjugació de les teues carreres amb els teus somriures. Per la teva capacitat de treball incansable i incommensurable. A qui fa tres anys m’hagués dit que anava a casar-me el pròxim any, li haguera dit que estava boig, però tinc tanta certesa del que vull. Em complementes, em fas sentir plena, més enllà de la meua pròpia plenitud, eres el ritme del meu mantra que cante sense vergonya mentre planxes, perquè mai amb ningú he sentit tanta familiaritat i confiança.
viernes, 2 de marzo de 2018
Viatgen els núvols
Viatgen els núvols al ritme d’un avió lent. Passen les hores,
els dies I el vent.
És curiós com passa el temps, com la vida adulta et cau a
sobre d’un revés. Fa anys m’atabalava al pensar en un futur incert. En canvi hui
respire amb calma i abrace el que vindrà amb curiositat i parsimonia. Lluny d’atemorir-me
sols tinc ànsies per viure, per prendre decisions més o menys encertades, per
equivocar-me I encertar, per seguir junts sentint la inmensitat que crees al
meu cor. Amb tu vull el rostre i el sostre. La terra i plutó. Un fill per la
unió.
La porta del destí que vaig triar va ser tan encertada que de vegades pense
viure un somni. Vaig etzibar el passat per sumergir-me en un present deliciós i
divertit. Digne de veure tot el que cada dia fas per mi ple d’un altruisme pur
que pocs conserven. De com els dos despertem entre besos teus i somriures meus.
De com m’assome per dir-te cucu mentre t’afeites. De com col·lapses la cuina de
plats bruts que rentes mentre jo cuine l’energia que portarem la resta del dia.
De com ens posem seriosos quan cal o euforics quan oblidem que som adults. De
com anhele els caps de setmana tranquils en els que disfrutem de la pluja, del
sol o la neu. De com riem en la extranya
familia de quatre que formem. M’encanten els plans de futur que construim, de
que no m’assuste el compromís…de com gaudim…de com vivim…de com amem.
Agafe la teua mà i mirante als ulls et susurre a cau d’orell
un t’estime ple de sentiment. A continuación ens besem.
Viatgen els núvols al
ritme d’un avió lent. Passen les hores, els dies i el vent…
T’estime
lunes, 16 de octubre de 2017
Las piedrecitas de la playa
Mi vida me gusta. Posiblemente ahora más que nunca. Estoy a
gusto con cada aspecto de mi vida y me encanta todo lo que hago. Me encanta estar
aquí con vosotros. Me voy con las pilas cargadas. Siendo esta una realidad me
he dado cuenta de que antes solía sentarme más a estar conmigo misma. Será por
las circunstancias de la vida o por la gente de la que me rodeo, pero esa sana
costumbre la he dejado en un segundo plano. Necesitaba un rato de estar conmigo
porque se nos olvida a los humanos muchas veces que yo soy la persona más
importante de mi vida y que también es importante estar con uno mismo. Estar
sola no significa estar en soledad, estar sola es tomarse un café con el
pensamiento y la consciencia. Me he ido a dar una vuelta y de repente me he
dado cuenta de esto que os estoy contando, que a pesar de que tengo mis ratos
de desconexión diaria, hacía tiempo que no me tomaba un café conmigo misma. He
estado en la playa, me he reencontrado con ella, con esa con la que creo
compartir cierto pasado. Allí me he puesto a escuchar las olas y a observar las
piedras. Me he parado a pensar que cada una es diferente. Hay unas redondas,
otras alargadas, otras planas, otras grandes, otras pequeñas. Miles de ellas
conviviendo juntas. Cada una está posicionada en un lugar de la playa. Unas
están donde da el sol durante todo el día, otras a la orilla, donde golpean las
olas y por eso están mojadas. Otras están debajo de las palmeras. Y otras junto
al paseo de madera por donde discurre la gente. Y me he parado a pensar que
unas se sienten mejores que las otras. Las que viven a la orilla se creen
mejores porque están fresquitas todo el día. Las que están junto a la madera se
sienten mejores que las otras porque escuchan historias de la gente que pasa y
aprenden cosas que el resto de las piedras de la playa no. Las que viven debajo
de la palmera se creen mejores porque tienen sol y sombra por igual. Mientras
que las que se encuentra en medio se creen mejores que el resto porque están
calentitas durante todo el día y descansan del sol por la noche. Pero es que
luego me he fijado en que las piedras redondas se creen mejores que las
alargadas porque se las ve más. Y las alargadas se creen mejores que las planas
porque son más esbeltas. Y las uniformes se creen mejores que las que no tienen
forma porque se creen más bonitas.
Ninguna de ellas se ha parado a pensar que, al fin y al
cabo, todas son piedras que viven juntas y que conforman una playa. Los humanos
a veces somos así, nos creemos mejores que otros por cosas que nos diferencian.
Y no nos damos cuenta de que al fin y al cabo todos somos una piedrecita más de
esa playa.
Cuento esta historia porque con ella quiero reflexionar acerca
de tres cosas. La primera es la humildad. Humildad para no sentirnos mejor que
otro y entender que todos somos piedrecitas que viven juntas. La segunda es
empatía, empatía para comprender que puede sentir la redonda, o la alargada o
la que vive debajo de la palmera. Y la tercera, solidaridad, ayuda mutua, para
tirar de la piedra que vive en la orilla de la playa mojándose y se siente mal
y necesita un poco de sol. Solidaridad para compartir con las piedras junto al
paseo de madera sus historias con las que todas las piedras nos podemos
enriquecer.
Os animo a sonreír con humildad, tratar con empatía y ayudar
con solidaridad a cada piedrecita de nuestra playa.
sábado, 19 de agosto de 2017
No al odio. Sí a la PAZ
A veces pienso si no vivo en una sociedad deshumanizada. Por
desgracia en los últimos meses hemos tenido que vivir de cerca atentados
terroristas, que de forma egoísta y nada empática no nos preocupaban porque
estaban lejanos a nuestras tierras (en Oriente Medio). Creíamos que nunca nos
llegarían a golpear aquí. La respuesta que debería ser una repulsa absoluta y
un grito unido de manos blancas por la paz, se ha convertido casi de forma
automática, después de cada ataque terrorista en distintas capitales europeas,
en gritos de guerra y odio contra el extranjero. Estoy triste, más triste que
nunca por distintas cuestiones. En primer lugar, porque los terroristas han
conseguido uno de sus objetivos, dividir a la sociedad y crear y alimentar la ‘islamofobia’
que ahora prolifera como la pólvora por las calles de nuestras ciudades. ¿Cómo?
Mediante la poderosa herramienta de la propaganda, con hastags como #StopIslam,generado casualmente por el mismo DAESH.
La propaganda es una herramienta que vienen usando muchos
gobiernos a lo largo de décadas de historia y que ahora también están usando
los terroristas. Se explica muy bien en el libro ‘Como nos venden la moto’ de
Noam Chomsky e Ignacio Ramonet: “En los años 30 Hitler difundió entre los
alemanes el miedo a los judíos y a los gitanos: Había que machacarlos como
forma de autodefensa. Pero nosotros también tenemos nuestros métodos. A lo
largo de la última década, cada año o a lo sumo cada dos, se fabrica algún
monstruo de primera línea del que hay que defenderse. Antes los que estaban más
a mano eran los rusos, de modo que había que estar siempre a punto para protegerse
de ellos. […] Pero al perderlos como encarnación del lobo feroz hubo que
fabricar otros, al igual que hizo el aparato de relaciones públicas de Reagan
en su momento. Y así, precisamente con Bush, se empezó a utilizar a los
terroristas internacionales, a los narcotraficantes, a los locos caudillos
árabes o a Sadam Husein, el nuevo Hitler que iba a conquistar en mundo”. De esta forma justificaron actuaciones
belicosas, metiéndose en países con guerras civiles o poniendo como excusa que
había que acabar con las armas de destrucción masiva, que más tarde se demostró
que no existían. De ahí algunas fotografías como la famosa de las Azores. El
libro sigue: “Han tenido que hacerlos aparecer uno tras otro, asustando a la población,
aterrorizándola, de forma que ha acabado muerta de miedo y apoyando cualquier
iniciativa del poder”.
Esto es lo que se está utilizando en este momento, la
propaganda, que sin darnos cuenta ha ido calando poco a poco en la población
general y es ahora cuando se empiezan a escuchar verdaderas barbaridades de odio
hacia todo el mundo árabe y la cultura y religión musulmana. Hay algunas personas
que generalizan, que tildan a todos los musulmanes de terroristas. ¿De verdad?
Vayamos a un pasado que tenemos relativamente cerca: ETA. ETA actuaba en España
y en territorios españoles como el País Vasco, ¿significa esto que todos los
españoles somos terroristas de ETA? ¿O que todos los vascos sean terroristas?
Sencilla la respuesta, ¿verdad? Los radicalismos nunca son buenos. Del mismo
modo, el Ku Klux Klan son cristianos racistas, ¿significa esto que todos los cristianos
sean racistas y quieran acabar con las personas diferentes a ellos? He puesto
dos sencillos ejemplos para que se entienda mejor lo que se está viviendo.
Los refugiados que vienen a Europa huyen de los mismos que
esta semana atentaron contra el corazón de Barcelona y en Cambrils, contra los
mismos que antes lo hicieron en Londres, en París, en Bruselas, en Estocolmo,
en Berlín, etc; y contra los mismos que de forma diaria perpetran atentados en
cualquier país de Oriente Medio. Huyen de la guerra, huyen de la destrucción,
huyen de la muerte.
Algunos quieren cerrar fronteras… sin pararse a pensar que muchos españoles se vieron obligados a abandonar España en tiempos en los que ETA causaba estragos, o en tiempos de Franco, por pensar diferente sencillamente. Los terroristas radicales islámicos (DAESH) son una minoría, un puntito dentro de un círculo inmenso. No se puede generalizar.
Algunos quieren cerrar fronteras… sin pararse a pensar que muchos españoles se vieron obligados a abandonar España en tiempos en los que ETA causaba estragos, o en tiempos de Franco, por pensar diferente sencillamente. Los terroristas radicales islámicos (DAESH) son una minoría, un puntito dentro de un círculo inmenso. No se puede generalizar.
Otros se excusan en que la comunidad islámica no ha
condenado los atentados. Error: Lea este artículo.
No busquemos excusas para justificar el odio, el odio no
tiene justificación, es el causante de las guerras. Tendamos la mano a los que
la necesitan, con solidaridad, porque los que huyen de la guerra no lo hacen
por gusto ni placer, lo hacen por la necesidad de salvar sus vidas. La guerra
santa que algunos dicen que vienen a realizar, la realizan los terroristas, que
quieren imponer a la fuerza su religión y su modo único de ver la vida (otra
semejanza con Hitler), pero como bien se puede leer en las condenas por parte
de la comunidad islámica, el Islam está basado en ayudar al prójimo y no cometer asesinatos.
Ellos, los refugiados están tan perseguidos como nosotros,
porque son consideramos por el DAESH como desertores: “Para DAESH cualquier
musulmán que se integra en la vida de los países occidentales en los que vive
es un colaboracionista y pasa a ser un kafir (infiel), igual que todos aquellos
refugiados que abandonan voluntariamente el Estado Islámico huyendo de la guerra.
El plan de DAESH para que estos infieles se radicalicen es provocar mediante el
terror reacciones violentas por parte de los europeos, que la islamofobia se
extienda y que se trate a los refugiados como terroristas” Lea el artículo completo de La Marea.
Además, habría que remontarse años atrás y estudiar con
detenimiento los movimientos políticos y propagandísticos que se han ido
realizando por parte de países de Europa y EEUU. Sin ser analista política, pero
si realizando una lectura más o menos diaria de lo que acontece en el mundo, se
puede entender que ciertas situaciones en algunos países han sido provocadas
por acciones de nuestros gobiernos. Con esto no quiero justifcar las acciones
de los terroristas ni mucho menos, no están justificadas, son unos asesinos,
pero el mapa global de la situación actual es mucho más amplio y complicado que
reducir toda la culpa y odio a los refugiados. Y tal vez esta es una reflexión
que también se necesite realizar.
Un consejo: Es importante leer en distintos medios, leer
distintas opiniones, escuchar a los que saben de qué hablan (analistas
políticos, sociólogos, periodistas internacionales de larga trayectoria), es
importante viajar para ver y comprender otras culturas (siempre que se pueda),
pero sobretodo es importante la mirada respetuosa y la mente abierta, cosas que
difícilmente se consigan sin todos los ingredientes anteriores. Repetir lo que
dicen unos no es tener una opinión propia formada, la opinión se debe crear a
base de contrastar y ejercer la responsabilidad de culturizar la mente.
Dejemos de odiar y unámonos para combatir a nuestro enemigo
común, el que quiere acabar con la tolerancia, el respeto y la convivencia.
Todos tenemos derecho a opinar diferente pero no nos
refugiemos en que es un derecho democrático, porque la democracia cree en la
convivencia y el respeto de todo tipo de personas independientemente de su
condición sexual, su procedencia y su etnia.
No al odio. Sí a la paz.
miércoles, 24 de mayo de 2017
Carta pel 30 aniversari
Sempre
havia somiat en un relació única que estaguera dotada d’un compromís
excepcional, que la comunicación no faltara mai, que tan sols mirar-nos
sapiguerem entendre de ben prop a l’altre. Sempre havia volgut una relació que
fos única, amb una connexió desconeguda per la gran majoria de la gent. Aquell
diumenge em vas demostrar tant. Sabia dels teus dots de paraula, de la teua
resolutiva, del teu escoltar amb les orelles ben obertes…però de nou em vas fer
sentir única, especial, em vas fer sentir que per a tu sóc l’únic que existeix
en moments crítics de la vida. Tot podría haver explotat en diverses ocasions,
amb factors externs, en canvi ningún factor de fora ens ha afectat el més
mínim. També podría haver eclosionat des de dins per aquestes ínfimes diferencies
que ens recorden que som sers amb autonomía, però ni així s’ha convertit en
problema. Tot es pura resolución. M’encanta que siguem capaços de veure les
coses des d’ una resolució senzilla, des de la comprensió, el respecte i
l’amor. Mai havia sentit res semblant. Mai havia sentit que ningú em respectara
tant. No vaig sentir victimisme sino pur empeny per millorar junts, per
espentar junts el carro quan pesa costera amunt. No em vaig sentir sola. Vaig
sentir com agafaves la meua mà en un gest de valentía, per enfrontar coses que
potser no t’agradaren però no t’importava perque sempre el nostre amor es per
davant de tot això. T’estime més. De veritat. Valore le teua capacitat
d’empatitzar amb la meua preocupació. Valore la teua comprensió com mai abans.
Valore que no em jutjares per una gestió desafortunada de comunicar-te el que
necessitava equilibrar d’una altra manera. M’encanta la teua
predisposició, el teu empeny per posar
solución a tot. La teua maduresa és el que buscaba en un company de vida.
Deliciosament poder riure com xiquets que juguen a la vida, mentre seriosament
ens convertim en adults quan cal per poder avançar cap a una vida plena i
feliç. Sé que amb tu he trobat el resó que fa temps sentía i no trobava. Sé que
amb tu res és igual que abans perque has millorat la meua persona i l’has
enriquit regant de bon humor cada fet que ocorre. Gràcies per les llargues
converses que deixen de fons la televisió restant-li importancia. Gràcies pels
bessos que em dones al despertar. Gràcies per la teua alegría a l’entrar a
casa. Gràcies per les teues ocurrencies bojes. Per les teues pessigolles al
llit. Pel teu regust al besar-me. Per agafar-me la mà al caminar al costat que
ens equilibra. Per les teues mirades de complicitat. Per la plenitut de la mirada
que em parla del que dus al cor. Gràcies per haver permés que em veja amb tu
formant una llar entre meditacions i carreres. Gràcies per ser tu. I gràcies
per haver-me triat com a companya en la teua vida.
T’estime
amb la senzillesa de qualsevol amor que pot pensar-se complex.
lunes, 13 de marzo de 2017
Sentint-nos a prop
Ací estem
els dos
Sentint-nos
a prop
Experimentat
l’amor
A la ciutat
dels ponts
Ací estem
els dos
Sentint-nos
a prop
Competint en
carreres
Exclatant
per riure a plors
Ací estem
els dos
Sentint-nos
a prop
Compartint
equilibris
I alçant
junts el vol
Ací estem
els dos
Sentint-nos
a prop
Regant les
arrels
Fent créixer
les flors
Ací estem
els dos
Sentint-nos
a prop
Cosint-nos
les ales
I fent junts
el vol
Ací estem
els dos
Sentint-nos
a prop
Abraçant-se
en el llit
Pegant-se de
vegades un mos
Ací estem
els dos
Sentint-nos
a prop
Contant-nos
històries
Fent junts
l’amor
Ací estem
els dos
Sentint-nos
a prop
Pintant
junts els núvols
Fent ploure
el sol
Ací estem
els dos
Sentint-nos
a prop
Passejant pel teu rostre
Somrient per Alcoi
lunes, 12 de diciembre de 2016
Simplement somriure
Simplement somriure
Per llevar-me al teu costat
Per veure
el teu somriure ansiós per treballar
Per anar amb tu a passejar
Simplement
somriure
Per la
simplicitat dels moments
Per la immensitat dels minuts
Per la felicitat indeleble
Simplement somriure
Per la lluita contra la ignomínia social
Per la tranquil·litat resolutiva
Per la negociadora solució
Simplement somriure
Per la meravella de persona
Per la trenca que dóna calor
Per les cosquenelles sobtades
Simplement somriure
Per l’equilibri d’un boig amb una boja
Per les anècdotes desmemoriades
Per les claus a casa i les cares de sorpresa
Simplement somriure
Per la senzillesa més tendra
Per el romandre junts fins final de mes
Per buscar la millora
Simplement somriure
Simplement somriure
Simplement somriure
martes, 20 de septiembre de 2016
Sabor de deliri
Tens un sabor tan bo
que fàcilment et converteixes en deliri
que fàcilment et converteixes en deliri
Has sigut sempre un desig
que ni tan sols era conscient de desitjar
que ni tan sols era conscient de desitjar
Has irromput en la meua vida com un esclafit d’alegria
que il·lumina de somriures un camí
que il·lumina de somriures un camí
que hem començat a recórrer junts
Has desestructurat uns plans
que mai vaig haver de fer perquè la vida no es planifica
ES VIU
que mai vaig haver de fer perquè la vida no es planifica
ES VIU
Reposat ha estat el teu cor sobre el meu
i ara respiren junts amb un sol anhel
La lluminositat compartida s’ha apoderat dels dos
Els besos humits són ara un refugi d’amor
Mai vaig esperar de ningú esta tendra complicitat
per això, una vegada la tinc, no l’haig de deixar escapar
Regaré de besos el teu cos
I abonaré d’abraços la bondat que et caracteritza
M’enamoraré encara més
del teu empeny per millorar
del teu treball constant
Compartiré amb el món
el teu somriure voluptuós
I em quedaré per a mi
les comissures dels teus llavis
que són també un poc meus
perquè decidires prestar-me’ls
jueves, 26 de mayo de 2016
Tot s'incrementa
Desennuvoles amb un abraç que reinicia vides
Esborres el passat i repares cors trencats
Has sabut cosir amb paciència cada pedaç espatllat
Per mi, ja t'has guanyat el cel rossat
I els dos s'hem endut, no sols un company,
ni un amic...molt més...
un amant, un abric,
un tresor d'optimisme que ben usat és poderós
Quan t'arrimes
els teus ulls provoquen una connexió d'ànimes
L proximitat del teu cor,
un batec equilibrat que s'accelera
al ritme que pense en besar els teus tendres llavis
ferits per la velocitat veritginosa del ciclisme
El frec de les nostres pells
acumulen un calor incontrolable
digne dels més grans vicis
I el curiós és que mai em canse
i que tot s'incrementa
amb el pas dels minuts i de les hores
que vull que duren anys
per complir somnis de parella
exuberant, compromesa i ferma
Esborres el passat i repares cors trencats
Has sabut cosir amb paciència cada pedaç espatllat
Per mi, ja t'has guanyat el cel rossat
I els dos s'hem endut, no sols un company,
ni un amic...molt més...
un amant, un abric,
un tresor d'optimisme que ben usat és poderós
Quan t'arrimes
els teus ulls provoquen una connexió d'ànimes
L proximitat del teu cor,
un batec equilibrat que s'accelera
al ritme que pense en besar els teus tendres llavis
ferits per la velocitat veritginosa del ciclisme
El frec de les nostres pells
acumulen un calor incontrolable
digne dels més grans vicis
I el curiós és que mai em canse
i que tot s'incrementa
amb el pas dels minuts i de les hores
que vull que duren anys
per complir somnis de parella
exuberant, compromesa i ferma
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

