Gens paterns

Tot estava bé

com la meua intuició ja indicava

El que no podía imaginar

és que estagueres tan bé

Que et menejares

fidel expressió dels gens paterns que portes

Que creuares els braços i les cames

Que et menejares amunt i avall

i pegares voltes

Ens vas fer riure

i vaig experimentar una gran i especial emoció

Tenia ganes de cridar al carrer

que estás dins meu

saludable i saltarí

Ara ja tens forma humana

ja no ets alguna cosa abstracta

i sembles més real

que en ningún moment d’estos 3 mesos

Mai em cansaré d’agrair-te

que m’hages elegit com a mare

Gràcies Marc

T’estimem pruneta

A trenca cor

Al meu cor hui hi ha un buit

Ha mort qui no havia sigut ni vida

Ha mort la il·lusió i la incertesa

Te n’has anat,

quan ni tant sols,

t’havíem donat la benvinguda

T’hem estimat

Al menys hem estimat la idea

del que podries haver sigut

Però no et preocupes

Seguirem buscant

Allà on estigues

Vull donar gràcies al meu cos

Dir-li que confie plenament en ell

En la seua virtuositat natural

En la seua capacitat de triatge

Perquè et volem saludable

Et volem en vida i en la pau

Vingues quan hages de vindre

Nosaltres et rebrem quan la natura ho considere

Quan el meu cos senca la força per mantenir-te

Mentre he d’agrair el que tinc al meu voltant

El suport, l’amor i l’estima

Des de la tristesa de perdre el que no ha arribat a ser

Comprenc i respecte l’elecció vital

Hui toca plorar per demà seguir buscante

A tu, ésser, sigues qui sigues

Vingues quan vingues

T’estimarem com a ningú en aquest planeta

Feliç aniversari

Vaig traure la mà per la finestra per a acariciar els núvols com m’agrada fer amb el teu coll i entre la boira i la cançó que sona de fons vaig somriure pel que tenim conjuntament. No som persones perfectes, però sí acceptem la imperfecció des del moment 0 d’esta preciosa relació que molts potser envejen. Encara recorde el desenfré tan fort i profund que vaig sentir la primera vegada que varem fer l’amor, va ser com si de repent les dos ànimes es conjugaren de per vida. I ací estem junts un davant l’altre, lluitant en les dificultats de la vida, construint la fortalesa cada dia i fent-nos indestructibles per a tot aquell que tinga la més mínima idea de destruir el que ja és nostre. Nosaltres som més de construir junts, de parlar allò que no ens agrada, d’arribar a acords i posar solució als problemes, de construir una casa repleta d’amor, uns somriures sòlids com els cements de qualsevol construcció antiga, per a que perdure per la resta dels segles. Nosaltres som els qui sentim un amor irracional per l’altre, els qui somiem de forma conjunta per millorar cada dia com a persones i com a parella. No sé que vindrà al teu costat, qué tardarem en ser pares, si ho serem de forma tradicional o haurem de recórrer a altres formes, siga com siga tinc clar que sols ho vull amb tu, això i tot. Despertar al teu costat, despertar taquicàrdica pels teus bots nocturns o converses sense senti, caminar junts agafats de la mà pel carrer com si ens acaçaren, veure el paisatge que ens regala cada aventura en 4x4 pels camins de les serres, veure la teua cara d’asco per tindre arena de platja als peus, veure’t riure amb eixa preciosa boca de dents blanques quan fas societat, veure com derrames una llàgrima quan  parlem de la salut d’Atenea, o com et burles de l’actitut d’Aria davant la vida. Vull amb tu, la cal i l’arena, lo bo i lo roin, no m’importa perquè m’has demostrat que junts ho resistim tot, viatgem a l’altra punta del món o quedant-se quiets al sofà de casa. Esta nit sols desitge poder fer-te tant o més feliç com he aconseguit fer-te fins ara. Fer-te saber que estaré ací per acompanyar-te en cada dificultat. Per disfrutar del que ja tenim en el present i del que puga vindre en el futur. I fer-te saber que estaré ací, sempre que els dos estiguem d’acord, tot el temps que decidim caminar junts i es fem feliços. Mai et retindré en la infelicitat perquè aleshores demostraria que ja no hi ha amor i per tant, no tendria sentit estar junts. Des del present, t’assegure que m’adaptaré a cada incertesa del futur i faré tot el possible per fer de la nostra història... única. Tu, amor de la meua vida, has marcat el meu cor per sempre. Feliç aniversari amor meu.

Sense periodisme no hi ha democràcia

D’entrada disculpareu que aquesta columna siga tan personal. Realment ho senc així, com una cosa personal, no sols perquè topa de prop amb el que més profundament crec, el periodisme, sinó perquè a més, en esta ocasió toca de ple a una de les persones que possiblement més vull en el món.

Recorde aquell 21 de febrer, com de sovint, el meu germà, Jordi Pascual, que a més és company de professió, em relatava via telèfon mòbil que havia anat a cobrir diferents actes de la vaga general. Havia matinat perquè l’havien avisat de que a primera hora del matí anaven a tallar les vies del tren. Un punt estratègic per col·lapsar les comunicacions a Sant Cugat i camí de Barcelona capital. Allà estava ell per fer fotos i transmetre a la població allò que ocorria aquell dia. Ho havia fet ja moltes vegades, i seguirà fent-lo, és la seua tasca. Em va contar que els mossos li havien demanat identificar-se, ell va treure el carnet del Sindicat de Periodistes de Catalunya, al que pertany. A continuació, a casa, la meua parella em preguntava quina era la repercussió de que un mosso et demanara identificar-te. -No passa res- li vaig dir jo, innocent - Simplement ell ha demostrat que era un periodista treballant-.

AY! Però, sí que passava… Fa unes setmanes va rebre una citació. L’havien imputat per desordres públics, bé, més que imputat, ara el nom és, investigat. La mateixa vesprada que va anar a declarar al jutjat, no el varen deixar accedir a l’Ajuntament on un grup de l’Esquerra Independentista estava fent un acte de protesta. La policia local va ser en este cas la responsable.

No creiem que tinga massa recorregut. La jutgessa li va preguntar: -Eres aquell dia a les vies del tren? Al que ell hàbil va respondre: -Sí, però com a periodista, fent la meua feina. Constitucionalment li empara la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa i el dret a la informació de la ciutadania. Però més enllà de que puga o no tenir recorregut, ell ha hagut de pagar a un advocat per defensar-se. I si deixem de banda aquests afers que fins i tot són secundaris… No vos sembla una autèntica barbaritat que al segle XXI en un Estat Democràtic ocórreguen aquestes coses? Estan intentant coartar el treball que cada dia realitza el meu germà? La feina que cada dia fem centenars de periodistes? És un autèntic atemptat contra la llibertat de premsa tan important per a la democràcia, i ara més que mai, sabem que el periodisme és necessari per combatre els abusos.

El meu germà, Jordi, és una persona íntegra, un periodista ètic des de cada cèl·lula del seu cos. El seu mitjà de comunicació no accepta publicitat d’aquelles empreses que han comés desnonaments, han traficat en armes, etc. El seu mitjà de comunicació és una finestra que dóna veu a aquells que no la tenen, a les minories. El seu mitjà de comunicació destapa corrupcions vinguen del partit que vinguen amb un excel·lent periodisme d’investigació, lent i reposat. Sé, perquè ho compartim en les nostres converses, que hi ha vegades que passa mesos preparant reportatges o entrevistes. Què ocorre? Molesta que es diga la veritat, que es conte el que passa amb tots els punts de vista? Espanta als poders que hi haja gent fent periodisme en la més gran de les essències? Ser periodista és una professió de risc, sembla.

Vos diré una cosa, no van a aconseguir callar la seua veu, ni la de molts periodistes compromesos com ell. Este tipus de coses, sols ens fa omplir-nos de ràbia per a combatre cada dia més i millor els abusos contra el dret a la informació de la població.

A més, concretament Jordi, és una persona molt cabuda, i el que es plateja ho sol aconseguir. Sols cal vore les imatges d’aquell dia del judici. Prop d’un centener de persones van anar a concentrar-se a les portes del jutjat, amb pancartes. Algunes defensaven el dret a manifestar-se, altres el dret a la informació, però moltes altres anaven per defensar en concret la feina del gran periodista Jordi Pascual. Els mitjans es van fer ressò a tota Catalunya. Que vagen jugant, si cal, seguirem en la lluita per visibilitzar els abusos. Mentrestant, vos anime a visitar media.cat, un observatori crític dels mitjans, on estan ja arreplegant tots els casos i creant un Mapa de Censura.

La democràcia no podria existir sense el periodisme, la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió i el dret a la informació de la ciutadania. No ho oblideu, és clau.

Sense periodistes no hi ha periodisme.

Sense periodisme no hi ha democràcia.

Los egos

Creo que cada día al levantarnos tenemos que aprender algo nuevo, superar los retos y barreras del presente, reparar en las lecciones que nos presenta la vida y crecer como personas. Estoy leyendo en este mismo instante el libro sobre el Ego, escrito por Osho. Lo estoy leyendo porque necesito reflexionar acerca de si las preocupaciones que estos días me rondan la cabeza tienen que ver con mi propio ego, con aquello de no entender las perspectivas de los demás. O si, tal vez, es el ego de los demás el que choca con mi quehacer diario. Supongo que son ambas cosas las que colisionan. Desde mi perspectiva del mundo haría las cosas de otra forma y me cuesta entender que otros no la hagan así. Esta simple reflexión escrita me hace sumergirme en la idea, de que, a lo mejor, no tengo tanto ego, o sí, por haber escrito esto último.

Hace un año me propuse un reto personal en mis clases de yoga. Me daba pánico todo lo que fuese realizar posturas con la cabeza hacia abajo y el cuerpo hacia arriba. Tenía que ser capaz de incrementar la fuerza abdominal y la de los brazos para que me pudiera sostener y pasar a ver el mundo justamente del revés a lo que siempre he estado acostumbrada. Casi lo he conseguido… Creo que mi aprendizaje tiene que ver mucho con esta postura. Tengo que aprender a ver las cosas desde las otras perspectivas, pero además aprender a tomar distancia y a entender que los problemas de los demás no son los míos, que puedo acompañar, pero no cargar, y que tengo que soltar cuando inevitablemente el amor me hace arrastrar aquello que no me pertenece. Tengo que fortalecer para ello mi paciencia, mi empatía y mi corazón.

Observo el mundo a mi alrededor, el cercano, y no acaba de gustarme. Supongo que por eso me planteo este cambio en mí, como inicio de la revolución hacia fuera. No me gustan las actitudes nada empáticas de algunas personas del entorno, las manipulaciones a las que someten a sus seres queridos. Ese amor está basado en el control, en la dependencia…no es un amor puro, de respecto, de aceptación de la persona. Entiendo que cada individuo es quién es en base a su carácter y sus circunstancias e intento cada día recordármelo para empatizar y comprender. Es entonces cuando ocurren situaciones que me hacen volver a colisionar con el descontento y la frustración, y es entonces cuando me vuelvo a preguntar si esto tendrá que ver con mi ego.

Me gustaría, en primer lugar, vivir en un mundo en el que los valores estuvieran por encima de lo material. Que tuviera más valor el acompañamiento y el amor de cualquier tipo que un regalo, una invitación o un ‘lo hago por quedar bien’. Las convenciones sociales tradicionales me hacen estremecer cuando me percato que nuestra cultura está materializada hasta un punto desorbitado en el que la persona que reclama lo material es incapaz de valorar una emoción, un ‘estoy aquí siempre’ y todo lo que hacen los de su entorno por él o ella.  Me repatean los compromisos a los que supuestamente hay que responder.

Pero entonces me percato de mi suerte y agradezco tanto… Agradezco que cuatro amigas que no lo son entre sí se unan para preparar algo para mí y estar conmigo para celebrar mi unión con la persona a la que quiero. Como con su madurez dejan de lado sus historias del pasado y se sumergen juntas en pasar el día conmigo. Agradezco que puedo depositar en mi familia confidencias, secretos, creencias, pensamientos, sin que me juzguen, sin que critiquen, sin que me obliguen a elegir lo que no quiero. Y agradezco un millón de veces más que mi pareja valore antes mi sonrisa que un regalo, una vida sencilla a otra por todo lo alto, un viaje como experiencia que una posesión. Agradezco que nos cruzáramos y que nuestros valores nos hayan permitido planear juntos tantas cosas… Creo que esto no es mi ego. Gracias.

Les migdiades al sofà

M’he detés a dos passes del semàfor, aquell que et guinya l’ullet quan estàs a punt de creuar. He observat la roda del cotxe que ha passat per davant de mi. Al meu costat un nen petit menjava una rosquilleta dins del carro. M’he sorprés amb un somriure i he pensat que jo també vull arrossegar un carro amb un xiquet tan simpàtic, o xiqueta, tan si val. Tinc ànsies d’ensenyar, de transmetre valors, de compartir abraçades profundes i escriure bells poemes que parlen d’amor de mare, i llegir-li contes des d’abans que nasca. I que el seu pare l’acaricie i li parle seguts al sofà. I de que junts formen una família de cinc on tots siguem igual d’importants i hi haja temps per fer de tot amb tots. De descobrir-li l’aire pur de la muntanya, d’acompanyar-lo en l’aprenentatge de la vida, de dormir poc, si cal per la nit. De compartir modes de viure la vida diferents. De somiar amb la realitat de com compartix moments de bicicleta, de com tomba la mà contra l’espill il·lusionat per descobrir el seu reflex. De dormir junts les migdiades al sofà. De consolar les llàgrimes d’una caiguda necessària per aprendre a posar-se en peu. Del caos i la calma. Dels mòbils sobre el seu cap. De no deixar de ser qui sóc però millorar i créixer com a persona amb el bell aprenentatge de la maternitat. De fer-li entendre que sóc mare però també periodista. Que sóc mare però també amant d’una parella. Que sóc mare però també amiga dels amics. Que sóc mare però també filla i germana. Que l’estimaré com a ningun perquè primer sóc capaç d’estimar-me a mi mateix. De crear una casa plena d’amor i comprensió, de comunicació en bells i no tan bells moments. D’acceptar que siga com haja de ser. De bressolar un diumenge el cel blau perquè tanque els ulls tranquils abans de descansar. De sobte el semàfor ha tornat a ser verd. El xiquet del costat m’ha mirat encuriosit i li he regalat un somriure ocasionat pels meus pensaments. A l’altra banda estàveu tu. Has mirat el xiquet, m’has mirat als ulls i la connexió s’ha fet profunda. Un desig de parella. Una il·lusió compartida. La meua llàgrima d’emoció al comprendre que no estic sola, ni mai ho he estat des que vas aparèixer a la meua vida. I ara note forta la teua mà mentre caminem junts buscant el camí que ens porte a la meta d’arrossegar un carro. Ni tan sols hem engendrat i ja note que seràs un gran pare.

La taza humeante

Es miércoles, y se oyen las gotas de lluvia caer sobre el asfalto y los paraguas. Mi taza de café humeante me acompaña, como cada mañana. Ha vuelto la calma, aunque en el cielo se vislumbre tormenta. Nos hicieron soñar y creer que todo era posible. Que con unas manos trabajadoras y un cerebro lleno de información y poca practicidad, seríamos los reyes de nuestras vidas. Conseguiríamos una casa, un coche, mil viajes, que disfrutaríamos de la vida con las posibilidades por las que lucharon y se manifestaron nuestros abuelos. Pero mis dos abuelos perecieron, y con ellos parece que también murió todo por lo que lucharon. Nos topamos con la realidad contraria. El neoliberalismo nos vendió una publicidad falsa, unas promesas que no se van a cumplir. Y aunque soy consciente cada día de mi vida, a veces, sin quererlo, te tropiezas con algunas piedras que te recuerdan, que pese a tu actitud no todo es tan bonito como creías. Te tropiezas con la dificultad fulgurante de que con 30 años no te puedas permitir, en pareja, y con una situación de estabilidad, más por uno que por otro, comprarte una casa. Derecho de cualquier ciudadano, el derecho a la vivienda, a vivir con paz y tranquilidad. Entonces esa piedra me recuerda que mi generación, con alguna excepción suertuda, se incorporó tarde al mercado laboral, porque la crisis que nos tocó vivir lastró las promesas que nos hicieron. Cuando, algunos de nosotros, tampoco todos, nos incorporamos al trabajo, nos encontramos con sueldos bajos, lejos de tener nada que ver con la sobre preparación que se nos ha exigido y se nos sigue exigiendo. Esto mermó las posibilidades ahorrativas de los jóvenes, que como hoy yo, se plantean comprar una casa y/o formar una familia. No se valora nada más allá de lo económico. Me enamora mi trabajo, pero no se valora que trabaje bastantes fines de semana, que me recorra la geografía, que sepa valenciano, castellano, inglés y si hace falta saque el poco francés oxidado que me queda del instituto. Que sepa locutar, montar vídeos, escribir textos, maquetar…Que sea periodista y haga un 60% de tareas que nada tienen que ver con el periodismo, porque hay que poder pagar facturas, comer y vivir. Porque no es importante que mi pareja cree con su empresa puestos de trabajo ni que yo desde mi humilde rincón de la comunicación trabaje cada día por mejorar la sociedad y visibilizar a las personas más estigmatizadas. Porque esto no tiene valor, el valor está en los ingresos que uno tiene, en las monedas que hay en el banco, en los ahorros que son a veces imposibles y otras muy complicados de conseguir. Se nos sigue exigiendo ganar más, tener más. Y tu valía como persona, como trabajador no es ni secundario, ni terciario…porque queda a la cola de cualquier lista de prioridades. Y me enfado, me indigno y me cabreo. Entonces me detengo a ver el vídeo que me manda mi hijo saharaui jugando con una rueda de coche y riendo a carcajada limpia en mitad de la nada de un desierto convertido en su casa. Veo también el vídeo en el que come lentejas con las manos y me dice a cámara: ‘Mireia, están muy bueníssimas’. Entonces reconecto con la esencia. Pienso en los que, tal vez, vecinos de mi propio barrio, no tienen la suerte que yo tengo. Porque pese a todo lo anterior, aún hay que agradecer que pueda pagar un alquiler, tener dos perras que son como dos hijas más, salir a cenar un viernes o pedir a un restaurante comida para llevar un sábado después de venir de trabajar y estar cansadísima por llevar semanas sin ni un día de descanso. Suerte la mía, que además, trabajo de lo que estudié y me encanta, de poder pagar mi cuota de autónomo y mis IVAs, de estar calentita y seca mientras llueve fuera, etc. Y entonces tras todos estos pensamientos y las charlas con mi mejor compañero de equipo, tomamos la decisión sensata de esperar, de no tener prisa, de seguir sembrando semillas, de aceptar que en esta sociedad injusta hay quienes juegan con la ventaja de tener redes para pescar, mientras nosotros tenemos una simple caña. No pasa nada, con la paciencia, armamos un Plan Z, porque ya hemos gastado todo el abecedario. La Z es esa letra que te permite seguir trabajando cada día, ahorrando cada día sin juzgarte a ti mismo el tiempo que tardas, ni compararte con nadie ni de tu generación ni mucho menos con las anteriores, de entender que cada cosa en la vida tiene su ritmo y su tiempo. La Z es el último recurso posible, pero es cierto que el abecedario puede volverse a leer de nuevo desde la A.

Así que aquí estoy hoy, con el nuevo Plan Z en marcha, escribiendo pensamientos antes de ponerme a trabajar y pescar peces lentamente. La lluvia sigue cayendo y la taza humeante se ha vaciado ya. Voy a por otra.

Hem quedat xops

Els núvols m’han abraçat en el meu caminar este matí. Tot era tan inhòspit com la teua vida els darrers dies. Els arbres m’han donat l’aire que necessitava per enfrontar un dia d’una gran pèrdua.

Passat el matí, fins el cel acompanyava la tristesa del moment i plovia llàgrimes per la teua mort. Vam acabar xops a la vegada que aliviats de saber que el sofriment que paties havia arribat al seu final. Ningú hauria de patir tant. Ja feia temps que no vivies. Vas oblidar primer petites coses, després no eres capaç de marcar l’hora al rellotge, més tard ja no recordaves com caminar, vas anar oblidant qui érem, com es parlava, com es menjava i com es bevia. Però alguna cosa no et deixava apagar el cor i la respiració. Massa cruel viure en la mort. Aquell últim bes que et vaig donar em va produir un esclafit en plor. No sabia massa bé perquè aquella vesprada no podia parar de soltar llàgrimes, suposava que era per veure’t com respiraves roncament amb una sequetat que contava les hores per deixar de sofrir d’aquella manera. Però ara pense que tal vegada, una part de mi sabia que era l’últim bes que et regalaria. Ni tan sols et vas moure ni un centímetre, ni vas reaccionar al tacte. El que sí se cert es que sabies allà a dins de la teua ànima qui entrava i íxia d’aquella habitació.

Ara ens queda el record d’infància. Ens queda una caseta buida. Un tractor abandonat. Un columpi desmuntat. Un taller ple de pols. Un silló buit. Unes histories del passat ja narrades per a no oblidar. Ens falta el teu somriure. El teu pél despentinat. Els teus invents creatius i originals. La teua ajuda amb les pastetes de nadal.

La teua energia s’ha transformat ja a una altra cosa, lluny del teu cos, ens queda la capacitat de connectar amb ella sempre que vulguem.

T’estimem iaio. Ara i sempre.

L'empremta

Han passat  ja uns dies des de que la casa és més buida. Queden unes xancletes trencades, l’empremta d’una habitació buida amb taques de retolador al llit, una medalla de record al despatx i un fil imperceptible i irrompible que uneix cors mentre traspassa estrets on s’uneixen mars i oceans. He sigut per primera vegada mare d’un fill, que no és ni meu, però que m’han depositat a les mans confiant en mi, confiant en nosaltres.

Mai hagués imaginat que un innocent xiquet d’11 anys pogués causar en mi una revolució interna tan grossa i boja. A meitat de l’aventura vam viure moments difícils, rebots pre adolescents; i lluny del que creia, el meu cor va reaccionar abraçant el revés i estimant sense condicions. Crec que ha sigut ell qui m’ha ensenyat, no sé ni com, allò que diuen de l’amor incondicional, una preciosa lliçó.

Després va vindre la calma, al descobrir que sóc capaç d’educar, transmetre amb passió certament veritable i profunda, respectar, ensenyar i amar al mateix temps. I les ganes maternes es van incrementar explicant, fent reflexionar, llegint contes per la nit i baixant al parc a jugar.

També hem descobert, com a parella, una vegada més junts, les debilitats i fortaleses que tenim com a futuribles pares. Hem aprés l’enorme responsabilitat de saber que quan es té un fill s’ha de ser íntegre en el rol de pare o mare, perquè amics en tindrà molts al llarg de la vida però pares sols uns i són els que ho poden condicionar tot.

He aprés a valorar més si cal el silenci, els moments amb un mateix, les xerrades en parella.

He aprés a valorar més la pluja, el seu olor, la seua bellesa al caure, la seua riquesa, tot el que ens regala en forma d’arbres que ens permeten respirar, no tenir calor i reconectar amb les nostres arrels més profundes.

He aprés a respectar l’aigua com un tresor. A valorar el menjar cada dia al nostre plat. A sentir la necessitat de compartir el que puga donar als qui no han tingut la sort de nàixer en un context fàcil. He reafirmat que la mescla de colors i tonalitats de pell és senzillament preciosa.

He aprés que un sol segon veient a un xiquet feliç escalant un arbre val tant que res no ho podria pagar amb diners.

Per això quan el vàrem deixar per a que tornés al Sàhara, jo vaig esclatar en plor. Perquè he creat vincles en persones de moltes parts del món, en distintes llengües, amb distintes cares i caràcters, però sempre tinc la sort de topar-me amb els qui tenen les almes més belles. I possiblement de totes les connexions creades a través dels països d’este món que és de tots, la més poderosa és esta.

Gràcies Salama per ensenyar-me a descobrir una altra classe d’amor. Però gràcies sobretot, a tu, Bruno, per ser el facilitador que ens ha permès endinsar-se en un camí que, com tots, ha tingut pedres, però en el que també hem pogut escoltar el bell só dels arbres que parlen fent sonar el vent entre les rames.

Llum ténue

La llum ja és tènue. Com ho eren aquells farolets que per la nit ens donaven llum a l’estiu en la caseta, on jo passava estones de la meua infància i tu de la teua senectut quasi acabada d’arribar.

El que anys enrere s’endevinava al mirar-te als ulls ha anat esborrant-se com els dibuixos fets amb tises de les parets.

Ara de vegades, pràcticament sempre, has oblidat qui eres i qui t’envolta en esta habitació que cada vegada sap més a mort propera.

Fer-te engolir un yogur és tota una batalla guanyada i sentir-te respirar quan ha semblat que ho havies deixat de fer, un alleujament momentani i passajer...perque quan pense en les condicions de vida, no sé tu, però jo preferiria transgredir a un altre estat que no fos este. També me n’adone que és com si tu o el teu cos ja no tingueren més ganes d’estar ací. Em costa entendre perquè permaneixes. Per això t’apagues i sols et desperta alguna veu, la meua o la de Jordi, al que ràpidament li regales un somriure perquè has recordat a través del só al teu nét.

No et preocupes per res perquè si mentre estic a aquesta habitació d’hospital improvisada a casa puc regalar-te una carícia o aconseguir que et menges un yogur, ho faré, perquè tu feies el mateix quan jo era petita i tu cuidaves de mi. És com tornar enrere però canviant els rols. Sols que jo no puc pujar-te al tractor i explicar-te que és un panal d’abelles o mostrar-te un niu de pardals. Sempre des d’aquell respecte a la natura que m’ensenyaves i que les nostres generacions pareixen haver oblidat o deixat de banda.

Pareix ser que sols la música fa que el teu to de llum torne a pujar. Com si de màgia es tractara, la melodia d’una guitarra acústica ha fet que després de molts dies tornes a parlar i ens contes, com solies fer, batalletes del passat. Jo et seguiré el fil, encara que tot siga inconnexe i no ho comprenga del tot, com tu feies amb el meu germà menut quan no callava. Sempre m’ha semblat una delícia la vostra relació. Jo cada vegada que vaja, et posaré música per veure’t somriure com aquell dia i per a que les poques vibracions cerebrals que et queden puguen reconectar amb l’alegria i ballen juntes al ritme de les cordes.

I quan tu decideisques que ja has fet prou, acceptarem la teua decisió, però no apagarem la música del record.