A mí me gusta el otoño
Esa pausa de calor
Esa aproximación al frío
A mí me gusta mirar por la ventana y ver las hojas moverse
Tener que usar manga larga
Ver las nubes cubrir el cielo
A mí me gustan las gotas de lluvia
El olor a tierra mojada
Y el cambio transitorio hacia los tonos amarillos y marrones
A mí me gusta beber un café con música tranquila de fondo
Ver la luz que entra sobre el teclado
Y escribir, escribir y escribir
Respirar, sentirme y transmitir
A què sap el
silenci?
Tal vegada té
sabor a canella,
com la llet
preparada de l’estiu.
Qui ho sap?
Potser el seu
gust s’assembla al que dona el romer.
Eixe olor de muntanya
que després dona sabor a un plat.
A què sap el
silenci?
A espígol?
Si fos així, el
silenci prendria un color lila i faria soroll a oreneta a l’amanèixer.
No sé a què sap
el silenci, però crec que s’assembla a un bancal a primera hora del matí.
On se sent la
brisa de la muntanya, on hi ha un color groguenc i on se senten els ocells.
Però si se sent
alguna cosa, deixa de ser silenci.
Encara que el
silenci no existiria si no s’escoltara res.
Existeix, doncs,
el silenci?
A què sap?
A calma. Si la
calma fos un sabor, el silenci, sabria a calma.
I per a mi seria
el millor sabor del món.
Necessite.
Una posta de sol. Un silenci absolut. Un respirar la brisa
fresca quan s’amaga el sol.
Necessite.
Calma. Parar. Gitar-me
sobre la gespa i mirar el cel.
Necessite.
Escriure, paraules com aquestes, memòries del present.
Necesite.
Fer balanç. Mirar enrere.
Necessite.
Somriure’t als ulls. Felicitar-nos per la tasca enorme que
fem junts cada día.
Necessite.
Sentir-te prop, com
cada dia.
Necessite.
Tancar els ulls agafats de la mà.
Necessite.
Un respir enmig de la tasca tremenda que és cuidar.
Necessite.
Un sopar ténue amb paraules dolces i mirades de complicitat.
Necessite.
Que aquesta alegría
i felicitat no s’esgote.
Necessite.
Infinitat de
moments com aquests.
Necessite.
Agrair a la vida.
Necessite.
Agrair-te a tu l’amor
i l’estima.
El carrers estan
grocs
El desert ens cau
a sobre
Els núvols porten
sorra que en soterra
La televisió emet
morts
Els titulars es
redueixen a ofensives
Les persones
queden aïllades pel terror
Queden
invisibilitzades per paraules tècniques
Per números que
els amuntona en vius i no vius
Estranys temps
aquestos
que castiguen i
arranquen carns en concertines
pero abraça amb
estima als qui traspassen fronteres a Europa
Estrany temps
aquestos que permeten morir ofegats
però que envia tonellades
d’ajuda a Ucraïna
Estranys temps
aquestos que classifiquen persones
per la seua procedència
i color de pell
Estranys temps
aquestos en que presumim de modernitats
i arranquem vides
en guerres absurdes
Els carrers estan
grocs
Els cors estan
negres
Hipocresia humana
la nostra
que comença per
este mateix poema
que escric ara i no
abans
havent guerres i refugiats
movent-se entre fronteres
Silenci
El món boig
Vull fugir
Endevine un soroll
de bombes
A km d’ací
Una guerra que
ens amenaça
Una pau que penja
d’un fil
Tot provocat per
l’odi
Rugeix famèlic de
venjança
Genera por
I ens dona una lliçó
De falta d’empatia
amb altres en
guerra silenciada
alimentats per
les nostres armes
assassinats per
la nostra hipocresia
Silenci
Ací
Allà cauen bombes
Silenci
A casa
Allà plors i
pànic
Silenci
Ara
...
Esos mundos fastuosos y cambiantes
en busca del sosiego ausente durante meses.
Ha vuelto en zozobra,
alineando la calma,
colocando nitidez en la mirada,
echando de menos a algunas almas.
Reorganizando el verde de la casa
valorando de nuevo la luz de tus ojos
en un invierno lleno de flores escarchadas.
Han terminado los meses de sosiego ausente.
Cendres anunciades
Garbuig ingenu de tristesa
Tu, aferrante a la vida
des d’una mort que guanya la batalla
Jo, combatent el dolor
El vent, esperant rebre’t
L’univers aplaudint l’evolució
T’estimaré per sempre
Estic escoltant les tecles d’un piano suau i calmat amb la
teua fidel companyia eterna. Veient com passa la vida set vegades més ràpid
sobre les teues cèl·lules que sobre les meues. Veient com la malaltia et
consumeix per dins i acaba poc a poc amb la teua energia explosiva. Eixa que ens
va fer connectar de manera especial i única i que ningú entendrà mai. Veig
tremolosos els ulls vidriats d’edat avançada i observe com el teló de la millor
obra de teatre cau subtil a la espera d’un aplaudiment. Però pense que mai hi
haurà mans suficients per agrair el que has escrit al meu destí. Com vas treure
la part més amable i carinyosa de la profunditat d’un ésser maltractat per la
vida anterior i com has demostrat que la bondat combat les pors més tremendes
mai imaginades. Gràcies per triar-me com humana companya. Estarem juntes més
enllà del punt i final de la vida que coneixem i ens retrobarem amb la força
que ens va unir per sempre.
S’ha detés aquel moment de joia
S’ha detés el gronxador ben alt
S’ha detés la teua rialla
S’ha detés la felicitat familiar
S’ha detés com cada segon que hem perdut este any
S’he detés espentant amb força
S’ha detés en un intent desesperat per recuperar el perdut
S’ha detés reflexionant el que hem guanyat amb tu
S’ha detés el temps
S’ha detés, en el moment just que tot comença
i….arranca de nou
I torna la frescor de l’hivern
I torna el gronxador
I torna la teua rialla
I torna la felicitat familiar
I torna cada segon d’este any
I torna espentant amb força
I torna per demostrar que hi ha futur
I torna per reflexionar com fer-lo millor
I torna el temps
I torna en el moment just que tot comença
La teua risa contagiosa és l’aliment de l’ànima feliç, és la segregadora de solucions d’una tristesa acompanyada per la falta d’una llibertat que ja va pesant als muscles, dels abraços que hem perdut i dels que no recuperarem la calor que segreguen.
La teua motivació per aprendre és la xispa encesa que em fa
pensar que un futur millor pot existir si gent com tu es compromet a reconstruir-lo
des de la base d’una educación cauta i reflexiva.
La teua alegría il·lumina més encara una casa plena de llum
i blancor. A la retina tinc gravat el teu somriure únic. A la oída tinc retés l’esclafit
a riure. Al cor l’immens amor que em provoca veure com disfrutes de jugar amb
el teu pare, enamorat de tu amb una passió que em reenamora a mi.
El tacte de la teua mà agafant-me, els teus besos amb boca
oberta, la teua veu pronunciant ‘ma-ma’, els teus peus desplaçant-se
lateralment, els teus genolls a terra, els canvis que fas cada dia…són un
conjunt d’amor irrefrenable, indescriptible i infinit.
Amb la responsabilitat enorme de saber-me la teua companya i
guia, amb uns braços per donar-te calor i consol que están dispostos a deixar el
cansanci per atendre’t a tu primer que a ningún.
T’estime amor, des de la punta del pél més fi del cap fins l’extrem
del dit menut del peu.
