Burbujas de agua sobre el asfalto mojado. Gotas que manchan
los cristales con su invisibilidad aparente. Formas que caen del cielo a la
velocidad de una gravedad sin piedad hiriente. Gafas que complican ver.
Tormenta estancada en la calle. Un zapato mojado. Un calcetín empapado. Una
cámara forrada de plástico bajo un paraguas sugerente de paz y, blanco como el
cielo de rabia contenida. La locura ha hecho estallar las nubes hasta
convertirlas en sopa fresca remojada de peatones, con el temblor de los niños asustados
de los estruendos de un día ruidoso de relámpagos que trae el viento. Un
cuaderno escrito y abierto, mojado y deformado, testigo de la lluvia, testigo
de la vida. Y con ello un destello de flash relámpago, una luminosa milésima de
segundo capturada en miles de puntos infinitos e invisibles, como la
invisibilidad aparente de las gotas que manchan el cristal. Como las burbujas
de agua en el asfalto mojado de la calle. Como la lluvia, como la vida.
Diferente y única para cada gota. Empapada para todos y feliz para casi ninguno.
lunes, 27 de mayo de 2013
jueves, 23 de mayo de 2013
Rondalles falses
ni el reflex d’aquest en la lluna
Avui ès el mar qui gèlidament crema
i pareix posseir un foc intern
Avui ès ell qui brilla amb força
qui et deixa sense vista.
Brillen les clótxines i les ones
els carrancs
i els vaixells.
Brillen junts per la força d’una humanitat unida,
mentre els agents del canvi s’esborronen
entre ineptitud i despilfarro
Mentre ens engañen i ens despisten
amb caragols i bruticies a la sorra
i mentre el mar va apagant-se,
encara que brilla amb força
i podria cremar les mentides
i enfonsar les rondalles falses.
jueves, 9 de mayo de 2013
El limb
Senc com la tendresa s’esdevé entre els meus cabells rulls i
el teu alé somnífer. Com la proximitat de mirades s’esdevé seguretat de
passions ocultes. Com el moviment digital de la imprempta dactilar s’esdevé
arítmia i ball de caricies, que circula des del coll fins l’inici d’una
muntanya a l’esquena. Com les paraules suaus esdevenen poesía sense rima i
cançò romántica a la llum de la vela nocturna. Senc aprofundir l’alma a través
del contacte profund i indescriptible, sense ser trencat ni esborrat per la
distancia ni el temps. Senc que així he aconseguit un de tots els camins possibles, la unió del cel i la terra,
la meta del destí, que resulta ser un limb, com aquell únic lloc probable per a
viure per ací.
Contracorrent i ventolera
Encara queda sorra entre els plecs dels fulls grocs
Entre les linies borroses que acompañen aquest viatge,
format per un mar d’ones de núvols
Amb un destí res novedós i a la vegada diferent
d’aprenentatge i escriptura
A tan sols uns centímetres d’un abisme
però segura asseguda a l’ala d’un aeroplà
Contracorrent i ventolera
Testimoni
Anit estaves testimoni de la terra
Reflectint un sol invisible però present
Recordant-me que no fa massa vaig estar lluny
Impasible als estímuls
Propera a la bojeria
Allí estaves solitaria, mentre que aquí
estás acompanyada de múltiples estels amb llum propia
Abans m’asseia
sense remei
Avui m’eleve
amb esperit
Suscribirse a:
Entradas (Atom)