Ganes de benvinguda

Dibuixe amb el dit des de dins de la finestra el camí que recorre la gota de pluja que s’arrastra des de fora. Mire amunt el cel encapotat, desitjant veure el sol més prompte que tard. Amb el desig profund de veure’t nàixer ja. De que tot isca bé. De que el part siga natural. De que el teu pare ben tapat siga el menor dels mals que podríem viure. De no haver de gastar mascareta per a sostindre’t ni alimentar-te. De besar-te pausadament per oldre’t per primera vegada i no oblidar mai eixe primer contacte exterior. De que prompte ens envien a casa i que pugues conèixer la magnífica família que tenim. De que el teu pare et sostinga amb el torç nuet i pugues conèixer el batec del seu cor immens, càlid, reconfortant i ple de goig i alegria. De que siguem capaços de cuidar-te entre estes quatre parets blanques de calma i pau. De que les pors s’esborren de cop i que puguem dormir poc, jugar amb l’aigua de la banyera i observar el nou ésser que junts hem creat. Tu, l’element més màgic d’esta casa, el que segur que ve a ensenyar-nos grans lliçons de vida i a comprendre l’amor d’una altra manera. Tenim tantes ganes de veure’t que veig les gotes de la finestra rodolant i es converteixen en llàgrimes d’il·lusió continguda durant mesos. El dia que decideixes vindre a veure’ns i quedar-te amb nosaltres, desdibuixaré les gotes fins secar-les amb el sol, et presentaré el cel blau i et dibuixaré amb els ocells els núvols de la benvinguda més càlida.

De terra i pluja

De nou la pluja anunciant la tristor d’un carrer solitari que té ganes de tornar a ser testimoni de parelles agafades de la mà, de veïns que parlen del temps, d’amics que passegen i resolen problemes del món. Portals que s’obrin cap a un cel que hui per hui és l’únic que gaudeix d’una llibertat real. Un cel que ahir estava blau i l’adornaven ocells que canten amb una força única pròpia de les més profuses i silencioses selves llunyanes. Uns cavalls que corren per una serra nevada al sud del país perquè el silenci els ha permès recuperar la vida que nosaltres els havíem llevat. Uns dofins que salten per centenars, feliços de no tindre interferències de vaixells ruïnosos que els han inundat sa casa. Tots ells recuperant el tros de terra que nosaltres els havíem furtat. I ara nosaltres relegats a estar darrere d’una finestra xopa de gotes que no han parat de caure des de fa un mes. També la pluja s’havia amagat de la por que ens té. Nosaltres en plena tristor i ells recuperant la vida. Com la terra, que ara torna a agafar aire sense tindre els pulmons embotits per núvols negres. Com una lliçó de vida, la natura ens envia el missatge clar del maltractament que li profanem i ens castiga a pensar en allò que no fem bé i que hauríem de reparar quan tot passe. Però el nivell maduratiu de la nostra humanitat deixa molt que desitjar i focalitza en els bitllets de la cartera sense els que ja no sabem viure, perquè hem desconnectat per complet de la natura, que és l’única que ens pot donar i llevar la vida.