El teu moviment
profús és ja diari i continu i tan tranquil·litzador per saber que estàs bé que
no m’importa que em despertes de matinada. El meu cap és un xiuxiueig continu
de voler preparar coses per a rebre’t, com si hagueres d’arribar demà sobtadament.
He de ser jo mateix la que em calme i es repetisca que no hi ha pressa per
tindre uns calcetins menudets al calaix del teu canviador, ja preparat per sostindre’t.
Però el meu cap torna a pensar en com emmarquen els quadres que amb tan d’amor
t’han pintat, en la roba que hi ha i quina ens pot fer falta, en llavar-la per
tindre-la neta per a tu, en penjar un espill per a que pugues descobrir-te, en
col·locar un bressol pegat al nostre llit, en tindre l’habitació muntada com si
fós l’unica manera de poder-te tindre. Quina estupidesa. Però així segueix la
meua ment. Mentre el meu cor té la certesa de que ha de fer alguna cosa
vertaderament gran en tan sols tres mesos, donar-li forces a tot el cos per empènyer
cap a fora a la cosa més dolça que mai he sigut capaç de crear. Ningun text ni
paraula construïda per mi mateix seran mai tal valuosos com el que el meu cos
ha sigut capaç de fer. El meu cor té tantes ganes d’abraçar-te que no és
equiparable a les ganes que els meus ulls tenen de veure’t ni a les ganes que
els meus oïts tenen de sentir-te. I amb la calma de que tot va bé i que deu
seguir sent així el que queda, no deixe de pensar-te, sentir-te i estimar-te,
des d’aquell dia que meditant vaig sentir que una llum diferent era dins meu.
Que la teua vida havia sigut possible.
