Ganes de tu

Els teus ditets són ja tan visibles. La teua boca, el teu nas i els teus ulls tancats. Provoques tendresa i ganes d’abraçar-te. Comences a generar en nosaltres ganes de preparar-te l’habitació i comprar robeta menuda. És nadal, i encara que no has nascut, és com si d’alguna forma ja estigueres present. Sent tu tan menut i expressant allò que pots a través del moviment que sols jo soc capaç de sentir. No tinc por de res. Ni de dur-te al món ni de saber cuidar-te. Sé que la nostra connexió és ja real i profunda. Sé que sents les nostres veus i les nostres músiques tan distintes a casa. Sé que t’agrada escoltar els contes infantils que ja et llisc per la nit. Sé que saps d’alguna forma que el teu pare té ganes de sostindre’t i espentar-te en el carro i compartir les seues passions amb tu. Sé que Aria voldrà llepar-te de cap a peus i que Atenea et protegirà per a que ningú et faça mal. Estem tots a casa esperant que el teu cos diminut es visca de vida i respires pel nas. Esta casa és pur amor, ho veuràs quan arribes. Quan les nostres mans puguen tocar-se, quan els nostres ulls entren en contacte i el teu cos descanse sobre el meu pit i el del teu pare. Seguix creixent Marc, que mentre, jo et sostinc, fins que tinga que ajudar-te a nàixer.

Al meu cos

No deixes de sorprendre’m amb tot el que fas. Estimat cos. No sols em permets viure, sinó que a més crees vida. T’adaptes al creixement progressiu però imparable del meu fill. Expandeixes parets, fas grans espais minúsculs, estires la pell com mai hagués imaginat que pogueres fer. Jo, amb un cos tan menut, tu amb una llavor digna d’aplaudir. Sense queixa a penes, tan sols un mal d’esquena esporàdic, al que accepte i mime per a que se’n vaja. Eres sensacional. Sé que arribarà un moment en que la meua cara redona i la meua panxa pesada em faran oblidar la teua grandesa. En eixe moment tornaré a llegir este escrit. Perquè el cànon de bellesa impera, inclús per a embarassades. I estem, sense voler, travessats per estes tesis absurdes de perfecció no sempre saludable. Però jo he de donar les gràcies perquè eres capaç de fer màgia, sense interrompre a més, la meua rutina. T’estime. Si la interromperes, també t’estimaria. La teua lleugeresa estàs convertint-la perquè portes dins teu el més gran tresor, el meu fill.

Opinions

La gent ja ha començat a opinar

Sense que jo ni ningú li haja preguntat.

Que si em provoquen el part

Per ser atesos capritxosament per algú concret

Que si fem o no fem co-llit

Que si et deixem o no plorar

Que si et done o no el pit

Durant quant de temps o estona

La gent ha començat a opinar

Sense que ningún ni jo li haja preguntat

Les missives benintencionades em resulten molestes

Perque no hi ha un model únic ni perfecte de maternitat

I jo vull construir la meua propia,

recolzada pel teu pare

perque és cosa meua però també d’ell

Tu eres la nostra unió

La gent ha començat a opinar

Sense que ningún haja preguntat

I jo em pregunte com detindre

Certs mites i mitges veritats

Bressols

M’han preguntat si ja hem comprat el teu bressol

Si ja tenim la teua banyera i canviador

Si a cas hem començat a mirar com fer l’habitació.

Jo he respost que és massa prompte.

No passarà,

però imaginat que no arribara a bon terme.

Jo no podría soportar veure allò

que anava a sostindre’t per la nit,

veure l’habitació plena d’il·lusió de nadó

sense estar tu, Marc, allí arropit.

Preferisc viure la vida d’una altra manera

De disfrutar de la màgia de cada moment

De veure’m la panxeta i com vas creixent

De començar a notar alguns moviments

De posar-te música i llegir-te

Ja arribarà quan hagem de triar llençols

I també saborejarem de la màgia d’eixe moment

Del projecte de ser mare teua,

em quede amb allò no material.

Perque per ara no cal, ni bressol ni carro,

tinc suficient en sentir-te viu

abraçat pel meu ventre

estimat i desitjat per nosaltres, els teus pares.

Gens paterns

Tot estava bé

com la meua intuició ja indicava

El que no podía imaginar

és que estagueres tan bé

Que et menejares

fidel expressió dels gens paterns que portes

Que creuares els braços i les cames

Que et menejares amunt i avall

i pegares voltes

Ens vas fer riure

i vaig experimentar una gran i especial emoció

Tenia ganes de cridar al carrer

que estás dins meu

saludable i saltarí

Ara ja tens forma humana

ja no ets alguna cosa abstracta

i sembles més real

que en ningún moment d’estos 3 mesos

Mai em cansaré d’agrair-te

que m’hages elegit com a mare

Gràcies Marc

T’estimem pruneta

A trenca cor

Al meu cor hui hi ha un buit

Ha mort qui no havia sigut ni vida

Ha mort la il·lusió i la incertesa

Te n’has anat,

quan ni tant sols,

t’havíem donat la benvinguda

T’hem estimat

Al menys hem estimat la idea

del que podries haver sigut

Però no et preocupes

Seguirem buscant

Allà on estigues

Vull donar gràcies al meu cos

Dir-li que confie plenament en ell

En la seua virtuositat natural

En la seua capacitat de triatge

Perquè et volem saludable

Et volem en vida i en la pau

Vingues quan hages de vindre

Nosaltres et rebrem quan la natura ho considere

Quan el meu cos senca la força per mantenir-te

Mentre he d’agrair el que tinc al meu voltant

El suport, l’amor i l’estima

Des de la tristesa de perdre el que no ha arribat a ser

Comprenc i respecte l’elecció vital

Hui toca plorar per demà seguir buscante

A tu, ésser, sigues qui sigues

Vingues quan vingues

T’estimarem com a ningú en aquest planeta

Feliç aniversari

Vaig traure la mà per la finestra per a acariciar els núvols com m’agrada fer amb el teu coll i entre la boira i la cançó que sona de fons vaig somriure pel que tenim conjuntament. No som persones perfectes, però sí acceptem la imperfecció des del moment 0 d’esta preciosa relació que molts potser envejen. Encara recorde el desenfré tan fort i profund que vaig sentir la primera vegada que varem fer l’amor, va ser com si de repent les dos ànimes es conjugaren de per vida. I ací estem junts un davant l’altre, lluitant en les dificultats de la vida, construint la fortalesa cada dia i fent-nos indestructibles per a tot aquell que tinga la més mínima idea de destruir el que ja és nostre. Nosaltres som més de construir junts, de parlar allò que no ens agrada, d’arribar a acords i posar solució als problemes, de construir una casa repleta d’amor, uns somriures sòlids com els cements de qualsevol construcció antiga, per a que perdure per la resta dels segles. Nosaltres som els qui sentim un amor irracional per l’altre, els qui somiem de forma conjunta per millorar cada dia com a persones i com a parella. No sé que vindrà al teu costat, qué tardarem en ser pares, si ho serem de forma tradicional o haurem de recórrer a altres formes, siga com siga tinc clar que sols ho vull amb tu, això i tot. Despertar al teu costat, despertar taquicàrdica pels teus bots nocturns o converses sense senti, caminar junts agafats de la mà pel carrer com si ens acaçaren, veure el paisatge que ens regala cada aventura en 4x4 pels camins de les serres, veure la teua cara d’asco per tindre arena de platja als peus, veure’t riure amb eixa preciosa boca de dents blanques quan fas societat, veure com derrames una llàgrima quan  parlem de la salut d’Atenea, o com et burles de l’actitut d’Aria davant la vida. Vull amb tu, la cal i l’arena, lo bo i lo roin, no m’importa perquè m’has demostrat que junts ho resistim tot, viatgem a l’altra punta del món o quedant-se quiets al sofà de casa. Esta nit sols desitge poder fer-te tant o més feliç com he aconseguit fer-te fins ara. Fer-te saber que estaré ací per acompanyar-te en cada dificultat. Per disfrutar del que ja tenim en el present i del que puga vindre en el futur. I fer-te saber que estaré ací, sempre que els dos estiguem d’acord, tot el temps que decidim caminar junts i es fem feliços. Mai et retindré en la infelicitat perquè aleshores demostraria que ja no hi ha amor i per tant, no tendria sentit estar junts. Des del present, t’assegure que m’adaptaré a cada incertesa del futur i faré tot el possible per fer de la nostra història... única. Tu, amor de la meua vida, has marcat el meu cor per sempre. Feliç aniversari amor meu.

Sense periodisme no hi ha democràcia

D’entrada disculpareu que aquesta columna siga tan personal. Realment ho senc així, com una cosa personal, no sols perquè topa de prop amb el que més profundament crec, el periodisme, sinó perquè a més, en esta ocasió toca de ple a una de les persones que possiblement més vull en el món.

Recorde aquell 21 de febrer, com de sovint, el meu germà, Jordi Pascual, que a més és company de professió, em relatava via telèfon mòbil que havia anat a cobrir diferents actes de la vaga general. Havia matinat perquè l’havien avisat de que a primera hora del matí anaven a tallar les vies del tren. Un punt estratègic per col·lapsar les comunicacions a Sant Cugat i camí de Barcelona capital. Allà estava ell per fer fotos i transmetre a la població allò que ocorria aquell dia. Ho havia fet ja moltes vegades, i seguirà fent-lo, és la seua tasca. Em va contar que els mossos li havien demanat identificar-se, ell va treure el carnet del Sindicat de Periodistes de Catalunya, al que pertany. A continuació, a casa, la meua parella em preguntava quina era la repercussió de que un mosso et demanara identificar-te. -No passa res- li vaig dir jo, innocent - Simplement ell ha demostrat que era un periodista treballant-.

AY! Però, sí que passava… Fa unes setmanes va rebre una citació. L’havien imputat per desordres públics, bé, més que imputat, ara el nom és, investigat. La mateixa vesprada que va anar a declarar al jutjat, no el varen deixar accedir a l’Ajuntament on un grup de l’Esquerra Independentista estava fent un acte de protesta. La policia local va ser en este cas la responsable.

No creiem que tinga massa recorregut. La jutgessa li va preguntar: -Eres aquell dia a les vies del tren? Al que ell hàbil va respondre: -Sí, però com a periodista, fent la meua feina. Constitucionalment li empara la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa i el dret a la informació de la ciutadania. Però més enllà de que puga o no tenir recorregut, ell ha hagut de pagar a un advocat per defensar-se. I si deixem de banda aquests afers que fins i tot són secundaris… No vos sembla una autèntica barbaritat que al segle XXI en un Estat Democràtic ocórreguen aquestes coses? Estan intentant coartar el treball que cada dia realitza el meu germà? La feina que cada dia fem centenars de periodistes? És un autèntic atemptat contra la llibertat de premsa tan important per a la democràcia, i ara més que mai, sabem que el periodisme és necessari per combatre els abusos.

El meu germà, Jordi, és una persona íntegra, un periodista ètic des de cada cèl·lula del seu cos. El seu mitjà de comunicació no accepta publicitat d’aquelles empreses que han comés desnonaments, han traficat en armes, etc. El seu mitjà de comunicació és una finestra que dóna veu a aquells que no la tenen, a les minories. El seu mitjà de comunicació destapa corrupcions vinguen del partit que vinguen amb un excel·lent periodisme d’investigació, lent i reposat. Sé, perquè ho compartim en les nostres converses, que hi ha vegades que passa mesos preparant reportatges o entrevistes. Què ocorre? Molesta que es diga la veritat, que es conte el que passa amb tots els punts de vista? Espanta als poders que hi haja gent fent periodisme en la més gran de les essències? Ser periodista és una professió de risc, sembla.

Vos diré una cosa, no van a aconseguir callar la seua veu, ni la de molts periodistes compromesos com ell. Este tipus de coses, sols ens fa omplir-nos de ràbia per a combatre cada dia més i millor els abusos contra el dret a la informació de la població.

A més, concretament Jordi, és una persona molt cabuda, i el que es plateja ho sol aconseguir. Sols cal vore les imatges d’aquell dia del judici. Prop d’un centener de persones van anar a concentrar-se a les portes del jutjat, amb pancartes. Algunes defensaven el dret a manifestar-se, altres el dret a la informació, però moltes altres anaven per defensar en concret la feina del gran periodista Jordi Pascual. Els mitjans es van fer ressò a tota Catalunya. Que vagen jugant, si cal, seguirem en la lluita per visibilitzar els abusos. Mentrestant, vos anime a visitar media.cat, un observatori crític dels mitjans, on estan ja arreplegant tots els casos i creant un Mapa de Censura.

La democràcia no podria existir sense el periodisme, la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió i el dret a la informació de la ciutadania. No ho oblideu, és clau.

Sense periodistes no hi ha periodisme.

Sense periodisme no hi ha democràcia.

Los egos

Creo que cada día al levantarnos tenemos que aprender algo nuevo, superar los retos y barreras del presente, reparar en las lecciones que nos presenta la vida y crecer como personas. Estoy leyendo en este mismo instante el libro sobre el Ego, escrito por Osho. Lo estoy leyendo porque necesito reflexionar acerca de si las preocupaciones que estos días me rondan la cabeza tienen que ver con mi propio ego, con aquello de no entender las perspectivas de los demás. O si, tal vez, es el ego de los demás el que choca con mi quehacer diario. Supongo que son ambas cosas las que colisionan. Desde mi perspectiva del mundo haría las cosas de otra forma y me cuesta entender que otros no la hagan así. Esta simple reflexión escrita me hace sumergirme en la idea, de que, a lo mejor, no tengo tanto ego, o sí, por haber escrito esto último.

Hace un año me propuse un reto personal en mis clases de yoga. Me daba pánico todo lo que fuese realizar posturas con la cabeza hacia abajo y el cuerpo hacia arriba. Tenía que ser capaz de incrementar la fuerza abdominal y la de los brazos para que me pudiera sostener y pasar a ver el mundo justamente del revés a lo que siempre he estado acostumbrada. Casi lo he conseguido… Creo que mi aprendizaje tiene que ver mucho con esta postura. Tengo que aprender a ver las cosas desde las otras perspectivas, pero además aprender a tomar distancia y a entender que los problemas de los demás no son los míos, que puedo acompañar, pero no cargar, y que tengo que soltar cuando inevitablemente el amor me hace arrastrar aquello que no me pertenece. Tengo que fortalecer para ello mi paciencia, mi empatía y mi corazón.

Observo el mundo a mi alrededor, el cercano, y no acaba de gustarme. Supongo que por eso me planteo este cambio en mí, como inicio de la revolución hacia fuera. No me gustan las actitudes nada empáticas de algunas personas del entorno, las manipulaciones a las que someten a sus seres queridos. Ese amor está basado en el control, en la dependencia…no es un amor puro, de respecto, de aceptación de la persona. Entiendo que cada individuo es quién es en base a su carácter y sus circunstancias e intento cada día recordármelo para empatizar y comprender. Es entonces cuando ocurren situaciones que me hacen volver a colisionar con el descontento y la frustración, y es entonces cuando me vuelvo a preguntar si esto tendrá que ver con mi ego.

Me gustaría, en primer lugar, vivir en un mundo en el que los valores estuvieran por encima de lo material. Que tuviera más valor el acompañamiento y el amor de cualquier tipo que un regalo, una invitación o un ‘lo hago por quedar bien’. Las convenciones sociales tradicionales me hacen estremecer cuando me percato que nuestra cultura está materializada hasta un punto desorbitado en el que la persona que reclama lo material es incapaz de valorar una emoción, un ‘estoy aquí siempre’ y todo lo que hacen los de su entorno por él o ella.  Me repatean los compromisos a los que supuestamente hay que responder.

Pero entonces me percato de mi suerte y agradezco tanto… Agradezco que cuatro amigas que no lo son entre sí se unan para preparar algo para mí y estar conmigo para celebrar mi unión con la persona a la que quiero. Como con su madurez dejan de lado sus historias del pasado y se sumergen juntas en pasar el día conmigo. Agradezco que puedo depositar en mi familia confidencias, secretos, creencias, pensamientos, sin que me juzguen, sin que critiquen, sin que me obliguen a elegir lo que no quiero. Y agradezco un millón de veces más que mi pareja valore antes mi sonrisa que un regalo, una vida sencilla a otra por todo lo alto, un viaje como experiencia que una posesión. Agradezco que nos cruzáramos y que nuestros valores nos hayan permitido planear juntos tantas cosas… Creo que esto no es mi ego. Gracias.

Les migdiades al sofà

M’he detés a dos passes del semàfor, aquell que et guinya l’ullet quan estàs a punt de creuar. He observat la roda del cotxe que ha passat per davant de mi. Al meu costat un nen petit menjava una rosquilleta dins del carro. M’he sorprés amb un somriure i he pensat que jo també vull arrossegar un carro amb un xiquet tan simpàtic, o xiqueta, tan si val. Tinc ànsies d’ensenyar, de transmetre valors, de compartir abraçades profundes i escriure bells poemes que parlen d’amor de mare, i llegir-li contes des d’abans que nasca. I que el seu pare l’acaricie i li parle seguts al sofà. I de que junts formen una família de cinc on tots siguem igual d’importants i hi haja temps per fer de tot amb tots. De descobrir-li l’aire pur de la muntanya, d’acompanyar-lo en l’aprenentatge de la vida, de dormir poc, si cal per la nit. De compartir modes de viure la vida diferents. De somiar amb la realitat de com compartix moments de bicicleta, de com tomba la mà contra l’espill il·lusionat per descobrir el seu reflex. De dormir junts les migdiades al sofà. De consolar les llàgrimes d’una caiguda necessària per aprendre a posar-se en peu. Del caos i la calma. Dels mòbils sobre el seu cap. De no deixar de ser qui sóc però millorar i créixer com a persona amb el bell aprenentatge de la maternitat. De fer-li entendre que sóc mare però també periodista. Que sóc mare però també amant d’una parella. Que sóc mare però també amiga dels amics. Que sóc mare però també filla i germana. Que l’estimaré com a ningun perquè primer sóc capaç d’estimar-me a mi mateix. De crear una casa plena d’amor i comprensió, de comunicació en bells i no tan bells moments. D’acceptar que siga com haja de ser. De bressolar un diumenge el cel blau perquè tanque els ulls tranquils abans de descansar. De sobte el semàfor ha tornat a ser verd. El xiquet del costat m’ha mirat encuriosit i li he regalat un somriure ocasionat pels meus pensaments. A l’altra banda estàveu tu. Has mirat el xiquet, m’has mirat als ulls i la connexió s’ha fet profunda. Un desig de parella. Una il·lusió compartida. La meua llàgrima d’emoció al comprendre que no estic sola, ni mai ho he estat des que vas aparèixer a la meua vida. I ara note forta la teua mà mentre caminem junts buscant el camí que ens porte a la meta d’arrossegar un carro. Ni tan sols hem engendrat i ja note que seràs un gran pare.