Acometí un disfraz de culpa pasajera que se convirtió en una
zozobra entre la tristeza y la rabia, por pura decepción y agonía. Lo pensé
imperdonable.
Aleshores va aparèixer ell, amb el seu somriure, les seues
mans, la seua veu...i l'impensable es va convertir en realitat i la por per
avançar va deixar de tindre vanitat. Va guanyar la fidelitat, la confiança més
senzilla, la mirada més tendra i la sanació més absoluta. Poc a poc es va tornar
tot llum des de l'indret més inesperat fins un dia a dia ple de glòria. Una
atenció plena y suau com el vent que ara mateixa mou el meu pèl rull i murmura als arbres l'harmonia d'una vida acceptada i respectada pel meu company en este
viatge anomenat vida. I és amb ell amb qui vull compartir la joia, pujar al punt
més alt de la muntanya, arrossegar els peus per la sorra de la platja, respirar
el silenci, disfrutar amb la meua deessa de la guerra, parlar fins la matinada,
amaneixer nuets de complicitat, animar-lo fins la meta, rebre ànims i admiració
al mateix nivell que jo done, somriure'ns sense parlar, agafar-se de la mà per
sospirar, abraçar si cau una llàgrima. En definitiva, regalar-nos allò que
mereixem, fer-nos la vida més senzilla encara que bufe un vent fort i
huracanat.
