Ell

Acometí un disfraz de culpa pasajera que se convirtió en una zozobra entre la tristeza y la rabia, por pura decepción y agonía. Lo pensé imperdonable.

Aleshores va aparèixer ell, amb el seu somriure, les seues mans, la seua veu...i l'impensable es va convertir en realitat i la por per avançar va deixar de tindre vanitat. Va guanyar la fidelitat, la confiança més senzilla, la mirada més tendra i la sanació més absoluta. Poc a poc es va tornar tot llum des de l'indret més inesperat fins un dia a dia ple de glòria. Una atenció plena y suau com el vent que ara mateixa mou el meu pèl rull i murmura als arbres l'harmonia d'una vida acceptada i respectada pel meu company en este viatge anomenat vida. I és amb ell amb qui vull compartir la joia, pujar al punt més alt de la muntanya, arrossegar els peus per la sorra de la platja, respirar el silenci, disfrutar amb la meua deessa de la guerra, parlar fins la matinada, amaneixer nuets de complicitat, animar-lo fins la meta, rebre ànims i admiració al mateix nivell que jo done, somriure'ns sense parlar, agafar-se de la mà per sospirar, abraçar si cau una llàgrima. En definitiva, regalar-nos allò que mereixem, fer-nos la vida més senzilla encara que bufe un vent fort i huracanat.