La llar

 La llar és aquella escalfor que se sent quan s’entra per la porta de casa. És aquell refugi de pau i calma. És un bes i una abraçada. És seure junts a plorar, si cal. És estar tristos i malgrat això ser feliços. És saber que la millor casa és aquella construïda per parets fermes i còmodes, sense grans luxes, perquè no calen, perquè el major dels luxes és l’amor. És agrair pel que podem tindre i tenim. És millorar i créixer cada dia. És sentir la fortalesa d’una parella ferma que deixa en un segon pla el que no es vertaderament important. És el que ens fa il·lusionar-nos. És evitar jutjar actituds per enfocar-se en ser millor persona. Això és la vida i eixa és la millor de les llars. Immensa gratitud senc per tindre un sostre i quatre parets, però més immensa gratitud senc per la família que hem creat i per tindre’t al meu costat. Tu eres la millor llar, la resta, és tot secundari.

Marc

 

Ulls ametlla indefinida

Suavitat de pell en vida

Pèl en creixement

Peus irradiant ciclisme

Mans fortes de tendresa

Somriure profús portador d’alegria

Torç nu, peixet en l’aigua

Un ésser minúscul

Que provoca una grandiositat d’amor

Maternitat bella i esgotadora

 La maternitat esgotadora i preventiva de moments, successos i necessitats. Neurones sobre ocupades interpretant rostres i plors. Cos híper treballant per ser més fort per sostindre, per gronxar, per abraçar i amamantar 12 vegades o més al dia, inclosa la nit. Un plor, un mal de boca. Un plor, mostrant cansanci. Un plor, de fam. Un plor, d’incomoditat. I un jo que sempre ha d’estar disposat, que ha de mantindre la calma, que ha de descansar, escriure, llegir i respirar. I tan poc temps... i tan tu depenent i indefens. La maternitat esgotadora que tots disfressen de bellesa profusa, ocultant la realitat feta tabú i generadora d’angoixa.

La natura que cura

 

Com la natura cura, he pujat a la serra i he tirat barranc avall allò que em crema. Sobre les pedres per evitar provocar un incendi extern. M’he assegut a escoltar el cant dels grills d’estiu. Sembla que el meu fill ha vingut realment a guiar com llum blanca l’obscuritat d’estos dies estranys, que ell no sap ni entén que ho són. La incertesa i desconfiança s’ha apoderat del meu cor generalment alegre. M’he desubicat i fent el correcte m’he trobat un entorn de jutges que no entenen lo valuosa que és la vida. I ací estic jo, entre llàgrimes d’esgotament emocional, intentant que res m’afecte i afectant-me tot en realitat. Per favor, Atenea, no te’n vages encara. Necessite el teu acompanyament silenciós i la teua protecció, alma i connexió pura.

La llosa

Eixa llosa pesada l’arrossegue des de fa dos setmanes llargues. Note una angoixa descontrolada, un cansanci excesiu, una pena i una profunda incomprensió. Els atacs se seguixen i succeixen i el meu silenci deu permaneixer com una roca que se sosté davant un vent huracanat. El meu cor es parteix en dos quan observe el teu rostre exhaust de viure una i altra vegada el mateix. M’agradaria traure’l i guardar-lo a un calaix fins que la tormenta passara i te’l tornara a ficar al lloc, per a que al menys eixa estona deixara de sofrir. M’agradaria que la pau que hem creat en casa nostra mai es vegera consumida per un exterior extrany i de ficción, de forçoses actitus i una ira descontrolada mesclada amb una falta absoluta d’empatia. Pero de vegades senc que s’ha colat per baix de la porta i ens acompaña per les nits quan ens gitem, al nostre llit jusgant les decisions que prenem en equip sobre que fer amb la familia que acabem de crear. I entre les nits de somni interromput per alimentar al nostre fill i les hores de feina a trompicons, se succeeixen tormentes i silencis que em pertuben com predictors d’alguna cosa pijor. I malgrat tot, seguim besant-nos en l’obscuritat, regalant-nos somriures a la cuina i estimant-nos com pocs saben i molts envejen. Res del que t'ha tocat viure és just. Perque tens l'ànima més bella i el cor més gran de l'univers. Perque eres capaç de reenamorar-me cada dia i de connectar de nou en cada solstici, com si no passara el temps. Eres la més bella alegria i joia, el millor company, parella i pare. I mai vull que oblides la immensitat que hi ha en tu, perque ni l'Oceà et fa sombra. Gràcies per acompanyar-me en la vida i per ser la persona més valenta i lluitadora que hi ha a la terra. Focalitza't en la teua essència i combatrem el que ens repte la vida, encara que arribem amb la roba esgarrada i el somriure tort.

Eres tu, Atenea

 

Eres tu, fidel companya, infinita amiga peluda. Eres tu, amb el teu geni complex. Eres tu, patosa com l’ama. Eres tu, ànima viva, inclús prop de la mort. Eres tu, estel il·luminador. Eres tu, guia de camins correctes. Eres tu, que corregeix els errors. Eres tu bella interna. Eres tu, preciosa de mirada. Eres tu, com filla meua, ombra meua sense haver ni sol. Eres tu, lluitadora i forta, robusta i tendra, amor i guerra. Eres tu, Atenea, deessa grega de la saviesa i la batalla. Eres tu la que prop del final de la vida segueixes revivint per protegir-nos, cuidar-nos, jugar i fer que el somriure ens decore la cara. Eres tu, tan especial i única. Ara eres tu i el dia que deixes de ser, passaràs a ser record immillorable i moments que junts repetiria 2 milions de vegades. Impossible oblidar-te, germana, filla, amiga.