La llosa

Eixa llosa pesada l’arrossegue des de fa dos setmanes llargues. Note una angoixa descontrolada, un cansanci excesiu, una pena i una profunda incomprensió. Els atacs se seguixen i succeixen i el meu silenci deu permaneixer com una roca que se sosté davant un vent huracanat. El meu cor es parteix en dos quan observe el teu rostre exhaust de viure una i altra vegada el mateix. M’agradaria traure’l i guardar-lo a un calaix fins que la tormenta passara i te’l tornara a ficar al lloc, per a que al menys eixa estona deixara de sofrir. M’agradaria que la pau que hem creat en casa nostra mai es vegera consumida per un exterior extrany i de ficción, de forçoses actitus i una ira descontrolada mesclada amb una falta absoluta d’empatia. Pero de vegades senc que s’ha colat per baix de la porta i ens acompaña per les nits quan ens gitem, al nostre llit jusgant les decisions que prenem en equip sobre que fer amb la familia que acabem de crear. I entre les nits de somni interromput per alimentar al nostre fill i les hores de feina a trompicons, se succeeixen tormentes i silencis que em pertuben com predictors d’alguna cosa pijor. I malgrat tot, seguim besant-nos en l’obscuritat, regalant-nos somriures a la cuina i estimant-nos com pocs saben i molts envejen. Res del que t'ha tocat viure és just. Perque tens l'ànima més bella i el cor més gran de l'univers. Perque eres capaç de reenamorar-me cada dia i de connectar de nou en cada solstici, com si no passara el temps. Eres la més bella alegria i joia, el millor company, parella i pare. I mai vull que oblides la immensitat que hi ha en tu, perque ni l'Oceà et fa sombra. Gràcies per acompanyar-me en la vida i per ser la persona més valenta i lluitadora que hi ha a la terra. Focalitza't en la teua essència i combatrem el que ens repte la vida, encara que arribem amb la roba esgarrada i el somriure tort.