jueves, 15 de noviembre de 2018

La taza humeante


Es miércoles, y se oyen las gotas de lluvia caer sobre el asfalto y los paraguas. Mi taza de café humeante me acompaña, como cada mañana. Ha vuelto la calma, aunque en el cielo se vislumbre tormenta. Nos hicieron soñar y creer que todo era posible. Que con unas manos trabajadoras y un cerebro lleno de información y poca practicidad, seríamos los reyes de nuestras vidas. Conseguiríamos una casa, un coche, mil viajes, que disfrutaríamos de la vida con las posibilidades por las que lucharon y se manifestaron nuestros abuelos. Pero mis dos abuelos perecieron, y con ellos parece que también murió todo por lo que lucharon. Nos topamos con la realidad contraria. El neoliberalismo nos vendió una publicidad falsa, unas promesas que no se van a cumplir. Y aunque soy consciente cada día de mi vida, a veces, sin quererlo, te tropiezas con algunas piedras que te recuerdan, que pese a tu actitud no todo es tan bonito como creías. Te tropiezas con la dificultad fulgurante de que con 30 años no te puedas permitir, en pareja, y con una situación de estabilidad, más por uno que por otro, comprarte una casa. Derecho de cualquier ciudadano, el derecho a la vivienda, a vivir con paz y tranquilidad. Entonces esa piedra me recuerda que mi generación, con alguna excepción suertuda, se incorporó tarde al mercado laboral, porque la crisis que nos tocó vivir lastró las promesas que nos hicieron. Cuando, algunos de nosotros, tampoco todos, nos incorporamos al trabajo, nos encontramos con sueldos bajos, lejos de tener nada que ver con la sobre preparación que se nos ha exigido y se nos sigue exigiendo. Esto mermó las posibilidades ahorrativas de los jóvenes, que como hoy yo, se plantean comprar una casa y/o formar una familia. No se valora nada más allá de lo económico. Me enamora mi trabajo, pero no se valora que trabaje bastantes fines de semana, que me recorra la geografía, que sepa valenciano, castellano, inglés y si hace falta saque el poco francés oxidado que me queda del instituto. Que sepa locutar, montar vídeos, escribir textos, maquetar…Que sea periodista y haga un 60% de tareas que nada tienen que ver con el periodismo, porque hay que poder pagar facturas, comer y vivir. Porque no es importante que mi pareja cree con su empresa puestos de trabajo ni que yo desde mi humilde rincón de la comunicación trabaje cada día por mejorar la sociedad y visibilizar a las personas más estigmatizadas. Porque esto no tiene valor, el valor está en los ingresos que uno tiene, en las monedas que hay en el banco, en los ahorros que son a veces imposibles y otras muy complicados de conseguir. Se nos sigue exigiendo ganar más, tener más. Y tu valía como persona, como trabajador no es ni secundario, ni terciario…porque queda a la cola de cualquier lista de prioridades. Y me enfado, me indigno y me cabreo. Entonces me detengo a ver el vídeo que me manda mi hijo saharaui jugando con una rueda de coche y riendo a carcajada limpia en mitad de la nada de un desierto convertido en su casa. Veo también el vídeo en el que come lentejas con las manos y me dice a cámara: ‘Mireia, están muy bueníssimas’. Entonces reconecto con la esencia. Pienso en los que, tal vez, vecinos de mi propio barrio, no tienen la suerte que yo tengo. Porque pese a todo lo anterior, aún hay que agradecer que pueda pagar un alquiler, tener dos perras que son como dos hijas más, salir a cenar un viernes o pedir a un restaurante comida para llevar un sábado después de venir de trabajar y estar cansadísima por llevar semanas sin ni un día de descanso. Suerte la mía, que además, trabajo de lo que estudié y me encanta, de poder pagar mi cuota de autónomo y mis IVAs, de estar calentita y seca mientras llueve fuera, etc. Y entonces tras todos estos pensamientos y las charlas con mi mejor compañero de equipo, tomamos la decisión sensata de esperar, de no tener prisa, de seguir sembrando semillas, de aceptar que en esta sociedad injusta hay quienes juegan con la ventaja de tener redes para pescar, mientras nosotros tenemos una simple caña. No pasa nada, con la paciencia, armamos un Plan Z, porque ya hemos gastado todo el abecedario. La Z es esa letra que te permite seguir trabajando cada día, ahorrando cada día sin juzgarte a ti mismo el tiempo que tardas, ni compararte con nadie ni de tu generación ni mucho menos con las anteriores, de entender que cada cosa en la vida tiene su ritmo y su tiempo. La Z es el último recurso posible, pero es cierto que el abecedario puede volverse a leer de nuevo desde la A.
Así que aquí estoy hoy, con el nuevo Plan Z en marcha, escribiendo pensamientos antes de ponerme a trabajar y pescar peces lentamente. La lluvia sigue cayendo y la taza humeante se ha vaciado ya. Voy a por otra.

miércoles, 26 de septiembre de 2018

Hem quedat xops



Els núvols m’han abraçat en el meu caminar este matí. Tot era tan inhòspit com la teua vida els darrers dies. Els arbres m’han donat l’aire que necessitava per enfrontar un dia d’una gran pèrdua.
Passat el matí, fins el cel acompanyava la tristesa del moment i plovia llàgrimes per la teua mort. Vam acabar xops a la vegada que aliviats de saber que el sofriment que paties havia arribat al seu final. Ningú hauria de patir tant. Ja feia temps que no vivies. Vas oblidar primer petites coses, després no eres capaç de marcar l’hora al rellotge, més tard ja no recordaves com caminar, vas anar oblidant qui érem, com es parlava, com es menjava i com es bevia. Però alguna cosa no et deixava apagar el cor i la respiració. Massa cruel viure en la mort. Aquell últim bes que et vaig donar em va produir un esclafit en plor. No sabia massa bé perquè aquella vesprada no podia parar de soltar llàgrimes, suposava que era per veure’t com respiraves roncament amb una sequetat que contava les hores per deixar de sofrir d’aquella manera. Però ara pense que tal vegada, una part de mi sabia que era l’últim bes que et regalaria. Ni tan sols et vas moure ni un centímetre, ni vas reaccionar al tacte. El que sí se cert es que sabies allà a dins de la teua ànima qui entrava i íxia d’aquella habitació.
Ara ens queda el record d’infància. Ens queda una caseta buida. Un tractor abandonat. Un columpi desmuntat. Un taller ple de pols. Un silló buit. Unes histories del passat ja narrades per a no oblidar. Ens falta el teu somriure. El teu pél despentinat. Els teus invents creatius i originals. La teua ajuda amb les pastetes de nadal.
La teua energia s’ha transformat ja a una altra cosa, lluny del teu cos, ens queda la capacitat de connectar amb ella sempre que vulguem.

T’estimem iaio. Ara i sempre.

martes, 11 de septiembre de 2018

L'empremta




Han passat  ja uns dies des de que la casa és més buida. Queden unes xancletes trencades, l’empremta d’una habitació buida amb taques de retolador al llit, una medalla de record al despatx i un fil imperceptible i irrompible que uneix cors mentre traspassa estrets on s’uneixen mars i oceans. He sigut per primera vegada mare d’un fill, que no és ni meu, però que m’han depositat a les mans confiant en mi, confiant en nosaltres.

Mai hagués imaginat que un innocent xiquet d’11 anys pogués causar en mi una revolució interna tan grossa i boja. A meitat de l’aventura vam viure moments difícils, rebots pre adolescents; i lluny del que creia, el meu cor va reaccionar abraçant el revés i estimant sense condicions. Crec que ha sigut ell qui m’ha ensenyat, no sé ni com, allò que diuen de l’amor incondicional, una preciosa lliçó.
Després va vindre la calma, al descobrir que sóc capaç d’educar, transmetre amb passió certament veritable i profunda, respectar, ensenyar i amar al mateix temps. I les ganes maternes es van incrementar explicant, fent reflexionar, llegint contes per la nit i baixant al parc a jugar.

També hem descobert, com a parella, una vegada més junts, les debilitats i fortaleses que tenim com a futuribles pares. Hem aprés l’enorme responsabilitat de saber que quan es té un fill s’ha de ser íntegre en el rol de pare o mare, perquè amics en tindrà molts al llarg de la vida però pares sols uns i són els que ho poden condicionar tot.

He aprés a valorar més si cal el silenci, els moments amb un mateix, les xerrades en parella.

He aprés a valorar més la pluja, el seu olor, la seua bellesa al caure, la seua riquesa, tot el que ens regala en forma d’arbres que ens permeten respirar, no tenir calor i reconectar amb les nostres arrels més profundes.

He aprés a respectar l’aigua com un tresor. A valorar el menjar cada dia al nostre plat. A sentir la necessitat de compartir el que puga donar als qui no han tingut la sort de nàixer en un context fàcil. He reafirmat que la mescla de colors i tonalitats de pell és senzillament preciosa.
He aprés que un sol segon veient a un xiquet feliç escalant un arbre val tant que res no ho podria pagar amb diners.

Per això quan el vàrem deixar per a que tornés al Sàhara, jo vaig esclatar en plor. Perquè he creat vincles en persones de moltes parts del món, en distintes llengües, amb distintes cares i caràcters, però sempre tinc la sort de topar-me amb els qui tenen les almes més belles. I possiblement de totes les connexions creades a través dels països d’este món que és de tots, la més poderosa és esta.

Gràcies Salama per ensenyar-me a descobrir una altra classe d’amor. Però gràcies sobretot, a tu, Bruno, per ser el facilitador que ens ha permès endinsar-se en un camí que, com tots, ha tingut pedres, però en el que també hem pogut escoltar el bell só dels arbres que parlen fent sonar el vent entre les rames.

jueves, 30 de agosto de 2018

Llum ténue


La llum ja és tènue. Com ho eren aquells farolets que per la nit ens donaven llum a l’estiu en la caseta, on jo passava estones de la meua infància i tu de la teua senectut quasi acabada d’arribar.
El que anys enrere s’endevinava al mirar-te als ulls ha anat esborrant-se com els dibuixos fets amb tises de les parets.
Ara de vegades, pràcticament sempre, has oblidat qui eres i qui t’envolta en esta habitació que cada vegada sap més a mort propera.
Fer-te engolir un yogur és tota una batalla guanyada i sentir-te respirar quan ha semblat que ho havies deixat de fer, un alleujament momentani i passajer...perque quan pense en les condicions de vida, no sé tu, però jo preferiria transgredir a un altre estat que no fos este. També me n’adone que és com si tu o el teu cos ja no tingueren més ganes d’estar ací. Em costa entendre perquè permaneixes. Per això t’apagues i sols et desperta alguna veu, la meua o la de Jordi, al que ràpidament li regales un somriure perquè has recordat a través del só al teu nét.
No et preocupes per res perquè si mentre estic a aquesta habitació d’hospital improvisada a casa puc regalar-te una carícia o aconseguir que et menges un yogur, ho faré, perquè tu feies el mateix quan jo era petita i tu cuidaves de mi. És com tornar enrere però canviant els rols. Sols que jo no puc pujar-te al tractor i explicar-te que és un panal d’abelles o mostrar-te un niu de pardals. Sempre des d’aquell respecte a la natura que m’ensenyaves i que les nostres generacions pareixen haver oblidat o deixat de banda.
Pareix ser que sols la música fa que el teu to de llum torne a pujar. Com si de màgia es tractara, la melodia d’una guitarra acústica ha fet que després de molts dies tornes a parlar i ens contes, com solies fer, batalletes del passat. Jo et seguiré el fil, encara que tot siga inconnexe i no ho comprenga del tot, com tu feies amb el meu germà menut quan no callava. Sempre m’ha semblat una delícia la vostra relació. Jo cada vegada que vaja, et posaré música per veure’t somriure com aquell dia i per a que les poques vibracions cerebrals que et queden puguen reconectar amb l’alegria i ballen juntes al ritme de les cordes.
I quan tu decideisques que ja has fet prou, acceptarem la teua decisió, però no apagarem la música del record.

viernes, 6 de julio de 2018

Benvingut Salama


Estava una mica atemorida per la incertesa d’allò desconegut, per saber si eixe acte humà d’acollir un xiquet estrany a casa, sent esta una decisió de dos, anava a funcionar o a ser una bogeria. Aleshores va arribar ell, amb un bocata enrotllat amb cinta aïllant, mig buit de companatge i ple de sorra del desert. Mostrava així l’evidència de la seua procedència. Amb un pantaló i una samarreta i unes esportives que devem reposar per altres més noves. Al principi se l’intuïa una mica tímid i cansat. Quan vam entrar per la porta tots plegats i va començar a abraçar amb deliri a la nostra gosseta Aria, la qual li responia amb jocs i llepades a la cara, el cor es va enternir de dolçor. Tot seguit el varem convidar a ser un més de la família, mostrant-li la casa, que ara és de tots, ensenyant-li el seu llit on no té costum de dormir. Ens va regalar una polsera i un collar i com agraïment vàrem compartir una abraçada. Automàticament vaig saber que la connexió humana és poderosa, que traspassa fronteres i idiomes i que acabava de guanyar un fill d’acollida per sempre. Les meues pors van volar i ens vàrem entendre de luxe amb la mirada i el somriure, a més del seu castellà tímid però ferm. Li vàrem traure roba neta i es va banyar a una banyera amb cinc dits d’aigua, perque l’aigua és el tresor més apreciat al que hi ha que rendir cert culte i agraïment. De seguida va descobrir a Tom y Jerry, als qui també veu al Sàhara a la televisió. I va caure en un son profund i una pose un tant incòmoda als braços d’un sofà i la seua nova i inseparable amiga canina. L’acte següent va ser un passeig pel carrer amb les gossetes per dur-les fins el veterinari. I a continuació es va capbussar a la piscina demostrant que nada millor que jo mateixa. Renaix el seu somriure mentre nada i mentre prova una bicicleta, que domina com un mestre. A més he tingut ocasió de veure a qui estime especialment fent rol de pare, enternint la màgia que ja posseïa. Tot una delícia. Ens espera un estiu apassionant d’aprenentatges. Benvingut Salama.

martes, 5 de junio de 2018

L'amor


Tota la vida, tota la construcció social m’havia fet creure que l’amor de parella era allò que et feia sentir nerviós, que produïa papallones a l’estomac i et paralitzava la fam. Ningú m’havia transmès la veritat de tot açò perquè el que realment se sent és calma, és repòs, és delícia. Havia arribat a creure que dins de la meua bogeria sols trobaria una persona que fos capaç de respectar i, no sempre comprendre, el meu mode de vida. Una vegada més m’equivocava. I quan menys ho esperava trobava algú que trencava aquells esquemes preestablerts. I ara, dos anys i mig més tard, seguisc reafirmant que eres el perfecte complement i que encara que de vegades semblem tant diferents, tenim tant en comú que no pare de sorprendre’m.
Quan era menuda sempre repetia que volia ser mare tres vegades, una de forma tradicional i dos de forma adoptiva. Em vares traure un somriure de complicitat el dia que contaves lo bonic que seria adoptar a una xineta. Les meues ganes maternals se sumen a les teues paternals. De nou em sorprenies, esta vegada amb una nova aventura per viure junts, acollint a un xiquet del Sàhara. Idioma distint, cultura distinta, religió diferent i mode de viure molt distant al nostre. I sols tu, amb la grandesa del teu cor podies sentir les ganes d’obrir les portes a tot això, sense por al diferent, sense jutjar, sols rebent i donant tot l’amor que tens dins. M’encantes amb les teues accions. Et vaig transmetre la meua preocupació pel medi ambient i sense oposar-te et vas sumar al reciclatge, escoltant a més tot allò que et relate quan llisc allò que em preocupa sobre qualsevol tema, quasi sempre humanitari, de vegades inclús polític. A res tanques la porta, a tot li dones l’oportunitat d’aportar-te un aprenentatge. T’adore. A més una vegada més sense jutjar has passat a formar part de la vida activa de l’associacionisme d’un tema tan complex i rodejat de prejudicis. Només el tractes amb un respecte aclaparador sinó que a més et sumes una vegada més a enriquir-te de les experiències que junts vivim d’eixes persones lluitadores. Ni tan sols ens fa vergonya dir on ens varem conèixer. Et vull. Vares ser a més el qui amb tota la paciència que calia vares adoptar, pel simple fet de formar part de la meua vida, a Atenea, com una filla més, com una membre de la família, ensenyant-li que eres tot amor i que les teues intencions eren totes bones. Més tard arribava Aria, i les dos sent tan diferents, com ho som entre nosaltres, tenen una relació màgica, també com la que tenim nosaltres. Que a tu t’agrade fer esport i a mi llegir llibres a muntons és sol una anècdota comparada amb tota la base de valors que compartim i fortalim junts. T’estime. T’estime i et reestime per la grandesa de la teua persona. Per la conjugació de les teues carreres amb els teus somriures. Per la teva capacitat de treball incansable i incommensurable. A qui fa tres anys m’hagués dit que anava a casar-me el pròxim any, li haguera dit que estava boig, però tinc tanta certesa del que vull. Em complementes, em fas sentir plena, més enllà de la meua pròpia plenitud, eres el ritme del meu mantra que cante sense vergonya mentre planxes, perquè mai amb ningú he sentit tanta familiaritat i confiança.

viernes, 2 de marzo de 2018

Viatgen els núvols


Viatgen els núvols al ritme d’un avió lent. Passen les hores, els dies I el vent. 

És curiós com passa el temps, com la vida adulta et cau a sobre d’un revés. Fa anys m’atabalava al pensar en un futur incert. En canvi hui respire amb calma i abrace el que vindrà amb curiositat i parsimonia. Lluny d’atemorir-me sols tinc ànsies per viure, per prendre decisions més o menys encertades, per equivocar-me I encertar, per seguir junts sentint la inmensitat que crees al meu cor. Amb tu vull el rostre i el sostre. La terra i plutó. Un fill per la unió. 

La porta del destí que vaig triar va ser tan encertada que de vegades pense viure un somni. Vaig etzibar el passat per sumergir-me en un present deliciós i divertit. Digne de veure tot el que cada dia fas per mi ple d’un altruisme pur que pocs conserven. De com els dos despertem entre besos teus i somriures meus. De com m’assome per dir-te cucu mentre t’afeites. De com col·lapses la cuina de plats bruts que rentes mentre jo cuine l’energia que portarem la resta del dia. De com ens posem seriosos quan cal o euforics quan oblidem que som adults. De com anhele els caps de setmana tranquils en els que disfrutem de la pluja, del sol  o la neu. De com riem en la extranya familia de quatre que formem. M’encanten els plans de futur que construim, de que no m’assuste el compromís…de com gaudim…de com vivim…de com amem.

Agafe la teua mà i mirante als ulls et susurre a cau d’orell un t’estime ple de sentiment. A continuación ens besem. 

Viatgen els núvols al ritme d’un avió lent. Passen les hores, els dies i el vent…

T’estime