La llum ja és tènue.
Com ho eren aquells farolets que per la nit ens donaven llum a l’estiu en la
caseta, on jo passava estones de la meua infància i tu de la teua senectut
quasi acabada d’arribar.
El que anys enrere
s’endevinava al mirar-te als ulls ha anat esborrant-se com els dibuixos fets
amb tises de les parets.
Ara de vegades, pràcticament
sempre, has oblidat qui eres i qui t’envolta en esta habitació que cada vegada
sap més a mort propera.
Fer-te engolir un
yogur és tota una batalla guanyada i sentir-te respirar quan ha semblat que ho havies
deixat de fer, un alleujament momentani i passajer...perque quan pense en les
condicions de vida, no sé tu, però jo preferiria transgredir a un altre estat
que no fos este. També me n’adone que és com si tu o el teu cos ja no tingueren
més ganes d’estar ací. Em costa entendre perquè permaneixes. Per això t’apagues
i sols et desperta alguna veu, la meua o la de Jordi, al que ràpidament li
regales un somriure perquè has recordat a través del só al teu nét.
No et preocupes
per res perquè si mentre estic a aquesta habitació d’hospital improvisada a
casa puc regalar-te una carícia o aconseguir que et menges un yogur, ho faré, perquè
tu feies el mateix quan jo era petita i tu cuidaves de mi. És com tornar enrere
però canviant els rols. Sols que jo no puc pujar-te al tractor i explicar-te
que és un panal d’abelles o mostrar-te un niu de pardals. Sempre des d’aquell
respecte a la natura que m’ensenyaves i que les nostres generacions pareixen
haver oblidat o deixat de banda.
Pareix ser que
sols la música fa que el teu to de llum torne a pujar. Com si de màgia es
tractara, la melodia d’una guitarra acústica ha fet que després de molts dies
tornes a parlar i ens contes, com solies fer, batalletes del passat. Jo et
seguiré el fil, encara que tot siga inconnexe i no ho comprenga del tot, com tu
feies amb el meu germà menut quan no callava. Sempre m’ha semblat una delícia la
vostra relació. Jo cada vegada que vaja, et posaré música per veure’t somriure
com aquell dia i per a que les poques vibracions cerebrals que et queden puguen
reconectar amb l’alegria i ballen juntes al ritme de les cordes.
I quan tu
decideisques que ja has fet prou, acceptarem la teua decisió, però no apagarem
la música del record.
No hay comentarios:
Publicar un comentario