Tota la vida, tota la construcció social m’havia fet creure
que l’amor de parella era allò que et feia sentir nerviós, que produïa
papallones a l’estomac i et paralitzava la fam. Ningú m’havia transmès la
veritat de tot açò perquè el que realment se sent és calma, és repòs, és
delícia. Havia arribat a creure que dins de la meua bogeria sols trobaria una
persona que fos capaç de respectar i, no sempre comprendre, el meu mode de vida.
Una vegada més m’equivocava. I quan menys ho esperava trobava algú que trencava
aquells esquemes preestablerts. I ara, dos anys i mig més tard, seguisc
reafirmant que eres el perfecte complement i que encara que de vegades semblem
tant diferents, tenim tant en comú que no pare de sorprendre’m.
Quan era menuda sempre repetia que volia ser mare tres vegades, una de forma tradicional i dos de forma adoptiva. Em vares traure un somriure de complicitat el dia que contaves lo bonic que seria adoptar a una xineta. Les meues ganes maternals se sumen a les teues paternals. De nou em sorprenies, esta vegada amb una nova aventura per viure junts, acollint a un xiquet del Sàhara. Idioma distint, cultura distinta, religió diferent i mode de viure molt distant al nostre. I sols tu, amb la grandesa del teu cor podies sentir les ganes d’obrir les portes a tot això, sense por al diferent, sense jutjar, sols rebent i donant tot l’amor que tens dins. M’encantes amb les teues accions. Et vaig transmetre la meua preocupació pel medi ambient i sense oposar-te et vas sumar al reciclatge, escoltant a més tot allò que et relate quan llisc allò que em preocupa sobre qualsevol tema, quasi sempre humanitari, de vegades inclús polític. A res tanques la porta, a tot li dones l’oportunitat d’aportar-te un aprenentatge. T’adore. A més una vegada més sense jutjar has passat a formar part de la vida activa de l’associacionisme d’un tema tan complex i rodejat de prejudicis. Només el tractes amb un respecte aclaparador sinó que a més et sumes una vegada més a enriquir-te de les experiències que junts vivim d’eixes persones lluitadores. Ni tan sols ens fa vergonya dir on ens varem conèixer. Et vull. Vares ser a més el qui amb tota la paciència que calia vares adoptar, pel simple fet de formar part de la meua vida, a Atenea, com una filla més, com una membre de la família, ensenyant-li que eres tot amor i que les teues intencions eren totes bones. Més tard arribava Aria, i les dos sent tan diferents, com ho som entre nosaltres, tenen una relació màgica, també com la que tenim nosaltres. Que a tu t’agrade fer esport i a mi llegir llibres a muntons és sol una anècdota comparada amb tota la base de valors que compartim i fortalim junts. T’estime. T’estime i et reestime per la grandesa de la teua persona. Per la conjugació de les teues carreres amb els teus somriures. Per la teva capacitat de treball incansable i incommensurable. A qui fa tres anys m’hagués dit que anava a casar-me el pròxim any, li haguera dit que estava boig, però tinc tanta certesa del que vull. Em complementes, em fas sentir plena, més enllà de la meua pròpia plenitud, eres el ritme del meu mantra que cante sense vergonya mentre planxes, perquè mai amb ningú he sentit tanta familiaritat i confiança.
Quan era menuda sempre repetia que volia ser mare tres vegades, una de forma tradicional i dos de forma adoptiva. Em vares traure un somriure de complicitat el dia que contaves lo bonic que seria adoptar a una xineta. Les meues ganes maternals se sumen a les teues paternals. De nou em sorprenies, esta vegada amb una nova aventura per viure junts, acollint a un xiquet del Sàhara. Idioma distint, cultura distinta, religió diferent i mode de viure molt distant al nostre. I sols tu, amb la grandesa del teu cor podies sentir les ganes d’obrir les portes a tot això, sense por al diferent, sense jutjar, sols rebent i donant tot l’amor que tens dins. M’encantes amb les teues accions. Et vaig transmetre la meua preocupació pel medi ambient i sense oposar-te et vas sumar al reciclatge, escoltant a més tot allò que et relate quan llisc allò que em preocupa sobre qualsevol tema, quasi sempre humanitari, de vegades inclús polític. A res tanques la porta, a tot li dones l’oportunitat d’aportar-te un aprenentatge. T’adore. A més una vegada més sense jutjar has passat a formar part de la vida activa de l’associacionisme d’un tema tan complex i rodejat de prejudicis. Només el tractes amb un respecte aclaparador sinó que a més et sumes una vegada més a enriquir-te de les experiències que junts vivim d’eixes persones lluitadores. Ni tan sols ens fa vergonya dir on ens varem conèixer. Et vull. Vares ser a més el qui amb tota la paciència que calia vares adoptar, pel simple fet de formar part de la meua vida, a Atenea, com una filla més, com una membre de la família, ensenyant-li que eres tot amor i que les teues intencions eren totes bones. Més tard arribava Aria, i les dos sent tan diferents, com ho som entre nosaltres, tenen una relació màgica, també com la que tenim nosaltres. Que a tu t’agrade fer esport i a mi llegir llibres a muntons és sol una anècdota comparada amb tota la base de valors que compartim i fortalim junts. T’estime. T’estime i et reestime per la grandesa de la teua persona. Per la conjugació de les teues carreres amb els teus somriures. Per la teva capacitat de treball incansable i incommensurable. A qui fa tres anys m’hagués dit que anava a casar-me el pròxim any, li haguera dit que estava boig, però tinc tanta certesa del que vull. Em complementes, em fas sentir plena, més enllà de la meua pròpia plenitud, eres el ritme del meu mantra que cante sense vergonya mentre planxes, perquè mai amb ningú he sentit tanta familiaritat i confiança.
