Navegant entre llunes

Navegant entre les llunes d’un dia assolellat

vaig traure la barca 

que ens portava

a un gronxador ple d’estels de calor.

Així mai passaries fred

al parc de l’arbre rosat

que ens dona vida

i calor de família.

Caminant entre els núvols

d’un cel terrestre,

anem aprenent a omplir de goig

cada minut amb tu,

diminut ésser nascut llum i fet àngel.

Amb la teua pau feta somriure

amb els teus ulls fets observació,

ens regales aprenentatge i lliçó d’innocència

 i ens recordes el que perdem mentre creixem.

Mentre les llunes floten a l’aigua

i els núvols composen arbres i pedres,

nosaltres naveguem caminant

en una barca feta d’amor etern i rostre feliç.

La presentació en to de victòria

La potencialitat del moment arribava en forma de porta oberta i distancia de dos metres. L’escala generacional permetia l’encontre entre la besàvia i el besnet. La intensitat es va convertir en nuc en la gola i llàgrima retesa per evitar un espectacle que molts observaven. La veu  s’escapava a través de l’alegria semi agra per conèixer-lo però no poder-lo ni tocar ni abraçar ni sostindre. Aquell moment es va gravar a la retina. A la porta de la residència, a un costat la besàvia sentada en cadira de rodes, a l’altra també sense poder caminar, el besnet, al braç d’una mare que no porta massa bé les distancies d’abraçades. Tan a prop i tan lluny  a la vegada. I durant eixos escassos minuts, el nuc en la gola desitjant eixir, les mans volen tocar i el braços demanant traspassar el cosset ple de vida a l’altre costat de la porta. Res com aquell moment de veu trencada d’emoció d’una banda i vista perduda per altra al estar a un lloc nou per descobrir. Portem massa temps esperant rencontres i presentacions de la nova vida. Portem massa temps veient-se per una pantalla. Esperem que prompte els 88 anys de separació puguen retrobar-se en forma de contacte físic i mirades de presentació i puguem tots riure de la pandèmia en to de victòria.