La potencialitat
del moment arribava en forma de porta oberta i distancia de dos metres. L’escala
generacional permetia l’encontre entre la besàvia i el besnet. La intensitat es
va convertir en nuc en la gola i llàgrima retesa per evitar un espectacle que
molts observaven. La veu s’escapava a
través de l’alegria semi agra per conèixer-lo però no poder-lo ni tocar ni
abraçar ni sostindre. Aquell moment es va gravar a la retina. A la porta de la
residència, a un costat la besàvia sentada en cadira de rodes, a l’altra també
sense poder caminar, el besnet, al braç d’una mare que no porta massa bé les
distancies d’abraçades. Tan a prop i tan lluny
a la vegada. I durant eixos escassos minuts, el nuc en la gola desitjant
eixir, les mans volen tocar i el braços demanant traspassar el cosset ple de
vida a l’altre costat de la porta. Res com aquell moment de veu trencada d’emoció
d’una banda i vista perduda per altra al estar a un lloc nou per descobrir.
Portem massa temps esperant rencontres i presentacions de la nova vida. Portem
massa temps veient-se per una pantalla. Esperem que prompte els 88 anys de
separació puguen retrobar-se en forma de contacte físic i mirades de
presentació i puguem tots riure de la pandèmia en to de victòria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario