Feliç aniversari

Vaig traure la mà per la finestra per a acariciar els núvols com m’agrada fer amb el teu coll i entre la boira i la cançó que sona de fons vaig somriure pel que tenim conjuntament. No som persones perfectes, però sí acceptem la imperfecció des del moment 0 d’esta preciosa relació que molts potser envejen. Encara recorde el desenfré tan fort i profund que vaig sentir la primera vegada que varem fer l’amor, va ser com si de repent les dos ànimes es conjugaren de per vida. I ací estem junts un davant l’altre, lluitant en les dificultats de la vida, construint la fortalesa cada dia i fent-nos indestructibles per a tot aquell que tinga la més mínima idea de destruir el que ja és nostre. Nosaltres som més de construir junts, de parlar allò que no ens agrada, d’arribar a acords i posar solució als problemes, de construir una casa repleta d’amor, uns somriures sòlids com els cements de qualsevol construcció antiga, per a que perdure per la resta dels segles. Nosaltres som els qui sentim un amor irracional per l’altre, els qui somiem de forma conjunta per millorar cada dia com a persones i com a parella. No sé que vindrà al teu costat, qué tardarem en ser pares, si ho serem de forma tradicional o haurem de recórrer a altres formes, siga com siga tinc clar que sols ho vull amb tu, això i tot. Despertar al teu costat, despertar taquicàrdica pels teus bots nocturns o converses sense senti, caminar junts agafats de la mà pel carrer com si ens acaçaren, veure el paisatge que ens regala cada aventura en 4x4 pels camins de les serres, veure la teua cara d’asco per tindre arena de platja als peus, veure’t riure amb eixa preciosa boca de dents blanques quan fas societat, veure com derrames una llàgrima quan  parlem de la salut d’Atenea, o com et burles de l’actitut d’Aria davant la vida. Vull amb tu, la cal i l’arena, lo bo i lo roin, no m’importa perquè m’has demostrat que junts ho resistim tot, viatgem a l’altra punta del món o quedant-se quiets al sofà de casa. Esta nit sols desitge poder fer-te tant o més feliç com he aconseguit fer-te fins ara. Fer-te saber que estaré ací per acompanyar-te en cada dificultat. Per disfrutar del que ja tenim en el present i del que puga vindre en el futur. I fer-te saber que estaré ací, sempre que els dos estiguem d’acord, tot el temps que decidim caminar junts i es fem feliços. Mai et retindré en la infelicitat perquè aleshores demostraria que ja no hi ha amor i per tant, no tendria sentit estar junts. Des del present, t’assegure que m’adaptaré a cada incertesa del futur i faré tot el possible per fer de la nostra història... única. Tu, amor de la meua vida, has marcat el meu cor per sempre. Feliç aniversari amor meu.

Sense periodisme no hi ha democràcia

D’entrada disculpareu que aquesta columna siga tan personal. Realment ho senc així, com una cosa personal, no sols perquè topa de prop amb el que més profundament crec, el periodisme, sinó perquè a més, en esta ocasió toca de ple a una de les persones que possiblement més vull en el món.

Recorde aquell 21 de febrer, com de sovint, el meu germà, Jordi Pascual, que a més és company de professió, em relatava via telèfon mòbil que havia anat a cobrir diferents actes de la vaga general. Havia matinat perquè l’havien avisat de que a primera hora del matí anaven a tallar les vies del tren. Un punt estratègic per col·lapsar les comunicacions a Sant Cugat i camí de Barcelona capital. Allà estava ell per fer fotos i transmetre a la població allò que ocorria aquell dia. Ho havia fet ja moltes vegades, i seguirà fent-lo, és la seua tasca. Em va contar que els mossos li havien demanat identificar-se, ell va treure el carnet del Sindicat de Periodistes de Catalunya, al que pertany. A continuació, a casa, la meua parella em preguntava quina era la repercussió de que un mosso et demanara identificar-te. -No passa res- li vaig dir jo, innocent - Simplement ell ha demostrat que era un periodista treballant-.

AY! Però, sí que passava… Fa unes setmanes va rebre una citació. L’havien imputat per desordres públics, bé, més que imputat, ara el nom és, investigat. La mateixa vesprada que va anar a declarar al jutjat, no el varen deixar accedir a l’Ajuntament on un grup de l’Esquerra Independentista estava fent un acte de protesta. La policia local va ser en este cas la responsable.

No creiem que tinga massa recorregut. La jutgessa li va preguntar: -Eres aquell dia a les vies del tren? Al que ell hàbil va respondre: -Sí, però com a periodista, fent la meua feina. Constitucionalment li empara la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa i el dret a la informació de la ciutadania. Però més enllà de que puga o no tenir recorregut, ell ha hagut de pagar a un advocat per defensar-se. I si deixem de banda aquests afers que fins i tot són secundaris… No vos sembla una autèntica barbaritat que al segle XXI en un Estat Democràtic ocórreguen aquestes coses? Estan intentant coartar el treball que cada dia realitza el meu germà? La feina que cada dia fem centenars de periodistes? És un autèntic atemptat contra la llibertat de premsa tan important per a la democràcia, i ara més que mai, sabem que el periodisme és necessari per combatre els abusos.

El meu germà, Jordi, és una persona íntegra, un periodista ètic des de cada cèl·lula del seu cos. El seu mitjà de comunicació no accepta publicitat d’aquelles empreses que han comés desnonaments, han traficat en armes, etc. El seu mitjà de comunicació és una finestra que dóna veu a aquells que no la tenen, a les minories. El seu mitjà de comunicació destapa corrupcions vinguen del partit que vinguen amb un excel·lent periodisme d’investigació, lent i reposat. Sé, perquè ho compartim en les nostres converses, que hi ha vegades que passa mesos preparant reportatges o entrevistes. Què ocorre? Molesta que es diga la veritat, que es conte el que passa amb tots els punts de vista? Espanta als poders que hi haja gent fent periodisme en la més gran de les essències? Ser periodista és una professió de risc, sembla.

Vos diré una cosa, no van a aconseguir callar la seua veu, ni la de molts periodistes compromesos com ell. Este tipus de coses, sols ens fa omplir-nos de ràbia per a combatre cada dia més i millor els abusos contra el dret a la informació de la població.

A més, concretament Jordi, és una persona molt cabuda, i el que es plateja ho sol aconseguir. Sols cal vore les imatges d’aquell dia del judici. Prop d’un centener de persones van anar a concentrar-se a les portes del jutjat, amb pancartes. Algunes defensaven el dret a manifestar-se, altres el dret a la informació, però moltes altres anaven per defensar en concret la feina del gran periodista Jordi Pascual. Els mitjans es van fer ressò a tota Catalunya. Que vagen jugant, si cal, seguirem en la lluita per visibilitzar els abusos. Mentrestant, vos anime a visitar media.cat, un observatori crític dels mitjans, on estan ja arreplegant tots els casos i creant un Mapa de Censura.

La democràcia no podria existir sense el periodisme, la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió i el dret a la informació de la ciutadania. No ho oblideu, és clau.

Sense periodistes no hi ha periodisme.

Sense periodisme no hi ha democràcia.