Les teues mans
diminutes són piruletes improvisades. Els teus ulls desenfocats són d’un color
grisós perfecte i únic. Els sorolls que emet la boca, la delícia confitada. Un
esclafit d’amor i joia tot tu, sencer de cap a peus. Amb el teu pèl arremolinat
i negre que disfrutes que et pentinen, quedant petrificat del gust als braços
de la mare. El nas i les orelles les has robat al pare, qui orgullós t’ha cedit
la patent. I la calma, no ho sabem, però t’agraïm el silenci i el reclam que
inesperadament és mínim. T’has adelantat, trencant tot pronòstic possible, sols
la teua iaia materna va dir si tal vegada t’adelantaries. Has vingut per fi a
la vida i ens has donat la llum que tots buscàvem en plena obscuritat. Els dies
ara són replets de sucre, en olor a suavitat i tacte a coto pèl rosat. Les nits
úniques en sabor a llet i amb el meu dit agafat a la teua mà per a que em
senques a prop en la calentoreta d’un collit fet núvol per a tu.
Tu, el raig de
sol que tots esperàvem després de mes i mig de tempestes i pluja. Ara el blau
cel ha recobrat sentit i s’adorna d’algun núvol blanc que es mou al ritme del
poc vent que pausat t’observa, com tots fem a casa.
