Tot quedarà en cendres

 

Cendres anunciades

Garbuig ingenu de tristesa

Tu, aferrante a la vida

des d’una mort que guanya la batalla

Jo, combatent el dolor

El vent, esperant rebre’t

L’univers aplaudint l’evolució

T’estimaré per sempre

Atenea

 

Estic escoltant les tecles d’un piano suau i calmat amb la teua fidel companyia eterna. Veient com passa la vida set vegades més ràpid sobre les teues cèl·lules que sobre les meues. Veient com la malaltia et consumeix per dins i acaba poc a poc amb la teua energia explosiva. Eixa que ens va fer connectar de manera especial i única i que ningú entendrà mai. Veig tremolosos els ulls vidriats d’edat avançada i observe com el teló de la millor obra de teatre cau subtil a la espera d’un aplaudiment. Però pense que mai hi haurà mans suficients per agrair el que has escrit al meu destí. Com vas treure la part més amable i carinyosa de la profunditat d’un ésser maltractat per la vida anterior i com has demostrat que la bondat combat les pors més tremendes mai imaginades. Gràcies per triar-me com humana companya. Estarem juntes més enllà del punt i final de la vida que coneixem i ens retrobarem amb la força que ens va unir per sempre.