L'empremta

Han passat  ja uns dies des de que la casa és més buida. Queden unes xancletes trencades, l’empremta d’una habitació buida amb taques de retolador al llit, una medalla de record al despatx i un fil imperceptible i irrompible que uneix cors mentre traspassa estrets on s’uneixen mars i oceans. He sigut per primera vegada mare d’un fill, que no és ni meu, però que m’han depositat a les mans confiant en mi, confiant en nosaltres.

Mai hagués imaginat que un innocent xiquet d’11 anys pogués causar en mi una revolució interna tan grossa i boja. A meitat de l’aventura vam viure moments difícils, rebots pre adolescents; i lluny del que creia, el meu cor va reaccionar abraçant el revés i estimant sense condicions. Crec que ha sigut ell qui m’ha ensenyat, no sé ni com, allò que diuen de l’amor incondicional, una preciosa lliçó.

Després va vindre la calma, al descobrir que sóc capaç d’educar, transmetre amb passió certament veritable i profunda, respectar, ensenyar i amar al mateix temps. I les ganes maternes es van incrementar explicant, fent reflexionar, llegint contes per la nit i baixant al parc a jugar.

També hem descobert, com a parella, una vegada més junts, les debilitats i fortaleses que tenim com a futuribles pares. Hem aprés l’enorme responsabilitat de saber que quan es té un fill s’ha de ser íntegre en el rol de pare o mare, perquè amics en tindrà molts al llarg de la vida però pares sols uns i són els que ho poden condicionar tot.

He aprés a valorar més si cal el silenci, els moments amb un mateix, les xerrades en parella.

He aprés a valorar més la pluja, el seu olor, la seua bellesa al caure, la seua riquesa, tot el que ens regala en forma d’arbres que ens permeten respirar, no tenir calor i reconectar amb les nostres arrels més profundes.

He aprés a respectar l’aigua com un tresor. A valorar el menjar cada dia al nostre plat. A sentir la necessitat de compartir el que puga donar als qui no han tingut la sort de nàixer en un context fàcil. He reafirmat que la mescla de colors i tonalitats de pell és senzillament preciosa.

He aprés que un sol segon veient a un xiquet feliç escalant un arbre val tant que res no ho podria pagar amb diners.

Per això quan el vàrem deixar per a que tornés al Sàhara, jo vaig esclatar en plor. Perquè he creat vincles en persones de moltes parts del món, en distintes llengües, amb distintes cares i caràcters, però sempre tinc la sort de topar-me amb els qui tenen les almes més belles. I possiblement de totes les connexions creades a través dels països d’este món que és de tots, la més poderosa és esta.

Gràcies Salama per ensenyar-me a descobrir una altra classe d’amor. Però gràcies sobretot, a tu, Bruno, per ser el facilitador que ens ha permès endinsar-se en un camí que, com tots, ha tingut pedres, però en el que també hem pogut escoltar el bell só dels arbres que parlen fent sonar el vent entre les rames.