Els núvols m’han
abraçat en el meu caminar este matí. Tot era tan inhòspit com la teua vida els
darrers dies. Els arbres m’han donat l’aire que necessitava per enfrontar un
dia d’una gran pèrdua.
Passat el matí, fins
el cel acompanyava la tristesa del moment i plovia llàgrimes per la teua mort.
Vam acabar xops a la vegada que aliviats de saber que el sofriment que paties
havia arribat al seu final. Ningú hauria de patir tant. Ja feia temps que no
vivies. Vas oblidar primer petites coses, després no eres capaç de marcar l’hora
al rellotge, més tard ja no recordaves com caminar, vas anar oblidant qui érem,
com es parlava, com es menjava i com es bevia. Però alguna cosa no et deixava
apagar el cor i la respiració. Massa cruel viure en la mort. Aquell últim bes que
et vaig donar em va produir un esclafit en plor. No sabia massa bé perquè aquella
vesprada no podia parar de soltar llàgrimes, suposava que era per veure’t com
respiraves roncament amb una sequetat que contava les hores per deixar de
sofrir d’aquella manera. Però ara pense que tal vegada, una part de mi sabia
que era l’últim bes que et regalaria. Ni tan sols et vas moure ni un
centímetre, ni vas reaccionar al tacte. El que sí se cert es que sabies allà a
dins de la teua ànima qui entrava i íxia d’aquella habitació.
Ara ens queda el
record d’infància. Ens queda una caseta buida. Un tractor abandonat. Un columpi
desmuntat. Un taller ple de pols. Un silló buit. Unes histories del passat ja
narrades per a no oblidar. Ens falta el teu somriure. El teu pél despentinat.
Els teus invents creatius i originals. La teua ajuda amb les pastetes de nadal.
La teua energia s’ha
transformat ja a una altra cosa, lluny del teu cos, ens queda la capacitat de
connectar amb ella sempre que vulguem.
T’estimem iaio.
Ara i sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario