La natura que cura

 

Com la natura cura, he pujat a la serra i he tirat barranc avall allò que em crema. Sobre les pedres per evitar provocar un incendi extern. M’he assegut a escoltar el cant dels grills d’estiu. Sembla que el meu fill ha vingut realment a guiar com llum blanca l’obscuritat d’estos dies estranys, que ell no sap ni entén que ho són. La incertesa i desconfiança s’ha apoderat del meu cor generalment alegre. M’he desubicat i fent el correcte m’he trobat un entorn de jutges que no entenen lo valuosa que és la vida. I ací estic jo, entre llàgrimes d’esgotament emocional, intentant que res m’afecte i afectant-me tot en realitat. Per favor, Atenea, no te’n vages encara. Necessite el teu acompanyament silenciós i la teua protecció, alma i connexió pura.