El limb

Senc com la tendresa s’esdevé entre els meus cabells rulls i el teu alé somnífer. Com la proximitat de mirades s’esdevé seguretat de passions ocultes. Com el moviment digital de la imprempta dactilar s’esdevé arítmia i ball de caricies, que circula des del coll fins l’inici d’una muntanya a l’esquena. Com les paraules suaus esdevenen poesía sense rima i cançò romántica a la llum de la vela nocturna. Senc aprofundir l’alma a través del contacte profund i indescriptible, sense ser trencat ni esborrat per la distancia ni el temps. Senc que així he aconseguit un de tots els  camins possibles, la unió del cel i la terra, la meta del destí, que resulta ser un limb, com aquell únic lloc probable per a viure per ací.