Des del niu

I com rosava l’aigua aquells peu quan encara no sabíem que faltaríem en absència a la cita del bon temps a la platja. I com acariciava aquell raig de sol la meua cara i com somriem tots dos plegats al veure les dos gosses córrer en llibertat. Ens creiem poderosos davant la vida. Ens creiem que tot estava tan controlat. La tranquil·litat era la bandera dels dies que discorrien mentre parlàvem de com abastir la casa del més necessari per al futur bebè que duc dins meu. Ens preocupàvem per temes de poca importància sense saber la magnitud del que vendria poc després. I el meu peu, encara calçat amb esportives es penedeix ara de no haver-se llevat els calcetins per gaudir de la sorra de la platja una vegada més. Com es penedeix el meu nas per no haver absorbit amb major profunditat l’aire pur de la muntanya aquella última vegada que vam poder caminar lliures, dòcils i amb un fred esgarrifós que em va fer decidir tornar més prompte a casa. I ara tot té un altre enfoc. Ha deixat de ser important tindre la casa ordenada, per que la comoditat del niu és la prioritat. Ha deixat de ser important tindre alguna cosa per a Marc, per que lo important és que tot isca bé, arribe a terme i el puguem tindre als braços. Nosaltres hem passat a ser el més important, l’amor ha passat a ser el paraigua d’esta casa on ja abans residia la pau. El benestar de tots els que estimem. La família protegida cadascuna al seu propi niu, on ningú pot anar de visita. Tot ha passat a tindre un altre enfoc. Ha deixat de tindre valor la virtut materialista per passar a ser els braços que abracen, agafen i aplaudeixen els que donen la força a tot. S’ha reconvertit a estones tot en pura foscor encara que il·lumine un sol al cel. Si el sol no el podem sentir, el vent no el podem gaudir o la pluja no ens banya no té quasi sentit aquesta existència. O tal vegada sí. Les rialles a través de les pantalles, el recordar-se’n de qui de normal no et ve ni al cap, el tindre ganes de poder tocar i besar a un amic, a dos, a tres, a mil. A cantar, a parlar, a riure, a ventilar la casa perquè fa bon temps i no perquè ens ho demana la cara reseca pels llençols i la tela del sofà. Que ganes hi ha de tornar a seure al sol amb un bocata a la mà i una conversa col·loquial adornada per banalitats varies. Que ganes fa tornar a caminar i reconectar les cames a la ment. Que ganes fa tornar a veure els arbres ben verds. Que ganes fa tornar cap afora tot el que durant este temps creem dins nostre. I tornar a descalçar els peus a la sorra, i tornar a enfortir els músculs de les cames per pujar la serra. I tornar a besar a un pare i a una mare, a una àvia o saludar a un veí. I tornar a fer un cafè amb una amiga. I tornar a abraçar a un amic. I tornar en essència a les coses bàsiques tan profundes i plenes de sentit. I compartir el yoga i compartir la vida i viure l’amor amb la intensitat més sana i profusa possible. Que ganes hi ha de que tot torne a tindre sentit.