Bon dia

Hi ha un ritme natural que pocs coneixen.

Aquel que es produeix en mig d'un bosc amb la lluna poc abans de l'amaneixer.

És silenciós i ordena les cèl·lules funcionals.

És aquell que fa reviure i reconectar,

però a l'hora conté sorolls que no se senten de dia.

Sorolls que el sol mai pot escoltar.

És una tendresa salvatge.

És un palpit ple de sabor.

Està tot tan callat que només pots escoltar el que tu penses

o el que el grill nocturn et canta.

I si observes, 

els sons van canviant

amb el despertar del cel blau

que es vist de calima des de ben d'hora

a un mes d'agost que pot semblar insípit i no ho és.

Eixe ritme natural està ple de contraris:

La lluna i el sol

La nit i el dia

La calma i el moviment

El silenci i el soroll

La frescor i la calor

I envers tota aquesta narració,

estic jo com a protagonista terciaria d'una història milenaria.

Bon dia

El privilegi

Fa anys que vaig jurar estimar-me

a cada silenci

a cada racó del meu cos

Fa anys vaig elegir viure intensament

a cada alegria 

a cada derrota

Fa anys vaig triar agrair la vida

a cada error

a cada encert

Fa any em vaig elegir lliure

a cada aprenentatge

a cada fracàs

Fa anys vaig decidir escriure

a cada fil enredat

a cada clara visió

Fa anys vaig triar alimentar-me

a cada intensa fam

a cada panxa buida

Fa any vaig elegir moure'm

a cada pas

a cada salutació al sol

I ara pensé que tot açò té molt de privilegi

de clase i social

i que no totes poden triar jurar estimar-se, viure,agrair, alegir lliure, escriure, alimentar-se, moure's

i que la meua vida està construida sobre el privilegi

La llavor que serà arbre

 

Sota els meus peus hi ha la llavor que serà arbre en 100 anys

Sota el meu cor està l’orige de qui soc jo ara mateix

Composta per terra, mar i vent

Amb un pas passatger per aquesta vida

I amb la incognita de quina essencia seré despres

I mentre tot passa al meu voltant

Els canvis s’esdevenen

Els meus fills creixen

I els nostres cabells es tenyeixen de blanc progressivament

I amb l’efimera sort d’haver arribat a ser un ésser huma viu

M’envaeisc de les mateixes emocions q ens han fet sobreviure

I passen pel meu cervell i cèl.lula del cos

I les senc intenses

I les senc meues

Algunes em tornen boja i altres m’ordenen

I totes elles soc jo i el meu sentir

I està bé que aixina siga

Gota a gota

Gota a gota escric un arbre regat

en un temps fred però càlid

en un espai de fulles roges

i tempestes que s’apaguen

 

Gota a gota escric la pluja

s’uneixen vocables i amargures

en un café d’amistat eterna

i moments pausats que paren el temps

 

Gota a gota escric la terra

que s’inunda i traga ofegada

que aguarda com recomposar-se

i més tard respira i es nutreix

 

Gota a gota escric el que depen de mi

alguna cosa fácil i cinc mil difícils

assolint així, exahausta

que part de la vida és viure-la intensament

 

Gota a gota fem la història

sense anclar-se al passat

però revisant-lo i reconduint-lo

convertint-lo en tot un aprenentatge

 

Gota a gota escric la lletra

que composa la partitura

que tocarem junts com a familia

i que plorarem, somiarem o ens farà sentir el més gran goig

 

Me gusta

 

A mí me gusta el otoño

Esa pausa de calor

Esa aproximación al frío

A mí me gusta mirar por la ventana y ver las hojas moverse

Tener que usar manga larga

Ver las nubes cubrir el cielo

A mí me gustan las gotas de lluvia

El olor a tierra mojada

Y el cambio transitorio hacia los tonos amarillos y marrones

A mí me gusta beber un café con música tranquila de fondo

Ver la luz que entra sobre el teclado

Y escribir, escribir y escribir

Respirar, sentirme y transmitir

Sabor a silenci

 

A què sap el silenci?

Tal vegada té sabor a canella,

com la llet preparada de l’estiu.

Qui ho sap?

Potser el seu gust s’assembla al que dona el romer.

Eixe olor de muntanya que després dona sabor a un plat.

A què sap el silenci?

A espígol?

Si fos així, el silenci prendria un color lila i faria soroll a oreneta a l’amanèixer.

No sé a què sap el silenci, però crec que s’assembla a un bancal a primera hora del matí.

On se sent la brisa de la muntanya, on hi ha un color groguenc i on se senten els ocells.

Però si se sent alguna cosa, deixa de ser silenci.

Encara que el silenci no existiria si no s’escoltara res.

Existeix, doncs, el silenci?

A què sap?

A calma. Si la calma fos un sabor, el silenci, sabria a calma.

I per a mi seria el millor sabor del món.

 

Necessite

 

Necessite.

Una posta de sol. Un silenci absolut. Un respirar la brisa fresca quan s’amaga el sol.

Necessite.

Calma. Parar. Gitar-me sobre la gespa i mirar el cel.

Necessite.

Escriure, paraules com aquestes, memòries del present.

Necesite.

Fer balanç. Mirar enrere.

Necessite.

Somriure’t als ulls. Felicitar-nos per la tasca enorme que fem junts cada día.

Necessite.

Sentir-te prop, com cada dia.

Necessite.

Tancar els ulls agafats de la mà.

Necessite.

Un respir enmig de la tasca tremenda que és cuidar.

Necessite.

Un sopar ténue amb paraules dolces i mirades de complicitat.

Necessite.

Que aquesta alegría i felicitat no s’esgote.

Necessite.

Infinitat de moments com aquests.

Necessite.

Agrair a la vida.

Necessite.

Agrair-te a tu l’amor i l’estima.

Cors negres

 

El carrers estan grocs

El desert ens cau a sobre

Els núvols porten sorra que en soterra

La televisió emet morts

Els titulars es redueixen a ofensives

Les persones queden aïllades pel terror

Queden invisibilitzades per paraules tècniques

Per números que els amuntona en vius i no vius

Estranys temps aquestos

que castiguen i arranquen carns en concertines

pero abraça amb estima als qui traspassen fronteres a Europa

Estrany temps aquestos que permeten morir ofegats

però que envia tonellades d’ajuda a Ucraïna

Estranys temps aquestos que classifiquen persones

per la seua procedència i color de pell

Estranys temps aquestos en que presumim de modernitats

i arranquem vides en guerres absurdes

Els carrers estan grocs

Els cors estan negres

Hipocresia humana la nostra

que comença per este mateix poema

que escric ara i no abans

havent guerres i refugiats 

movent-se entre fronteres

 

 

La guerra

 Silenci

El món boig

Vull fugir

Endevine un soroll de bombes

A km d’ací

Una guerra que ens amenaça

Una pau que penja d’un fil

Tot provocat per l’odi

Rugeix famèlic de venjança

Genera por

I ens dona una lliçó

De falta d’empatia

amb altres en guerra silenciada

alimentats per les nostres armes

assassinats per la nostra hipocresia

Silenci

Ací

Allà cauen bombes

Silenci

A casa

Allà plors i pànic

Silenci

Ara

...

Meses de sosiego ausente

Esos mundos fastuosos y cambiantes

en busca del sosiego ausente durante meses.

Ha vuelto en zozobra,

alineando la calma,

colocando nitidez en la mirada,

echando de menos a algunas almas.

Reorganizando el verde de la casa

valorando de nuevo la luz de tus ojos

en un invierno lleno de flores escarchadas.

Han terminado los meses de sosiego ausente.

Tot quedarà en cendres

 

Cendres anunciades

Garbuig ingenu de tristesa

Tu, aferrante a la vida

des d’una mort que guanya la batalla

Jo, combatent el dolor

El vent, esperant rebre’t

L’univers aplaudint l’evolució

T’estimaré per sempre

Atenea

 

Estic escoltant les tecles d’un piano suau i calmat amb la teua fidel companyia eterna. Veient com passa la vida set vegades més ràpid sobre les teues cèl·lules que sobre les meues. Veient com la malaltia et consumeix per dins i acaba poc a poc amb la teua energia explosiva. Eixa que ens va fer connectar de manera especial i única i que ningú entendrà mai. Veig tremolosos els ulls vidriats d’edat avançada i observe com el teló de la millor obra de teatre cau subtil a la espera d’un aplaudiment. Però pense que mai hi haurà mans suficients per agrair el que has escrit al meu destí. Com vas treure la part més amable i carinyosa de la profunditat d’un ésser maltractat per la vida anterior i com has demostrat que la bondat combat les pors més tremendes mai imaginades. Gràcies per triar-me com humana companya. Estarem juntes més enllà del punt i final de la vida que coneixem i ens retrobarem amb la força que ens va unir per sempre.

S'ha detés, i torna el temps

 

S’ha detés aquel moment de joia

S’ha detés el gronxador ben alt

S’ha detés la teua rialla

S’ha detés la felicitat familiar

S’ha detés com cada segon que hem perdut este any

S’he detés espentant amb força

S’ha detés en un intent desesperat per recuperar el perdut

S’ha detés reflexionant el que hem guanyat amb tu

S’ha detés el temps

S’ha detés, en el moment just que tot comença

i….arranca de nou

I torna la frescor de l’hivern

I torna el gronxador

I torna la teua rialla

I torna la felicitat familiar

I torna cada segon d’este any

I torna espentant amb força

I torna per demostrar que hi ha futur

I torna per reflexionar com fer-lo millor

I torna el temps

I torna en el moment just que tot comença

Aliment de l'ànima

 La teua risa contagiosa  és l’aliment de l’ànima feliç, és la segregadora de solucions d’una tristesa acompanyada per la falta d’una llibertat que ja va pesant als muscles, dels abraços que hem perdut i dels que no recuperarem la calor que segreguen.        

La teua motivació per aprendre és la xispa encesa que em fa pensar que un futur millor pot existir si gent com tu es compromet a reconstruir-lo des de la base d’una educación cauta i reflexiva.

La teua alegría il·lumina més encara una casa plena de llum i blancor. A la retina tinc gravat el teu somriure únic. A la oída tinc retés l’esclafit a riure. Al cor l’immens amor que em provoca veure com disfrutes de jugar amb el teu pare, enamorat de tu amb una passió que em reenamora a mi.

El tacte de la teua mà agafant-me, els teus besos amb boca oberta, la teua veu pronunciant ‘ma-ma’, els teus peus desplaçant-se lateralment, els teus genolls a terra, els canvis que fas cada dia…són un conjunt d’amor irrefrenable, indescriptible i infinit.

Amb la responsabilitat enorme de saber-me la teua companya i guia, amb uns braços per donar-te calor i consol que están dispostos a deixar el cansanci per atendre’t a tu primer que a ningún.

T’estime amor, des de la punta del pél més fi del cap fins l’extrem del dit menut del peu.

La llar

 La llar és aquella escalfor que se sent quan s’entra per la porta de casa. És aquell refugi de pau i calma. És un bes i una abraçada. És seure junts a plorar, si cal. És estar tristos i malgrat això ser feliços. És saber que la millor casa és aquella construïda per parets fermes i còmodes, sense grans luxes, perquè no calen, perquè el major dels luxes és l’amor. És agrair pel que podem tindre i tenim. És millorar i créixer cada dia. És sentir la fortalesa d’una parella ferma que deixa en un segon pla el que no es vertaderament important. És el que ens fa il·lusionar-nos. És evitar jutjar actituds per enfocar-se en ser millor persona. Això és la vida i eixa és la millor de les llars. Immensa gratitud senc per tindre un sostre i quatre parets, però més immensa gratitud senc per la família que hem creat i per tindre’t al meu costat. Tu eres la millor llar, la resta, és tot secundari.

Marc

 

Ulls ametlla indefinida

Suavitat de pell en vida

Pèl en creixement

Peus irradiant ciclisme

Mans fortes de tendresa

Somriure profús portador d’alegria

Torç nu, peixet en l’aigua

Un ésser minúscul

Que provoca una grandiositat d’amor

Maternitat bella i esgotadora

 La maternitat esgotadora i preventiva de moments, successos i necessitats. Neurones sobre ocupades interpretant rostres i plors. Cos híper treballant per ser més fort per sostindre, per gronxar, per abraçar i amamantar 12 vegades o més al dia, inclosa la nit. Un plor, un mal de boca. Un plor, mostrant cansanci. Un plor, de fam. Un plor, d’incomoditat. I un jo que sempre ha d’estar disposat, que ha de mantindre la calma, que ha de descansar, escriure, llegir i respirar. I tan poc temps... i tan tu depenent i indefens. La maternitat esgotadora que tots disfressen de bellesa profusa, ocultant la realitat feta tabú i generadora d’angoixa.

La natura que cura

 

Com la natura cura, he pujat a la serra i he tirat barranc avall allò que em crema. Sobre les pedres per evitar provocar un incendi extern. M’he assegut a escoltar el cant dels grills d’estiu. Sembla que el meu fill ha vingut realment a guiar com llum blanca l’obscuritat d’estos dies estranys, que ell no sap ni entén que ho són. La incertesa i desconfiança s’ha apoderat del meu cor generalment alegre. M’he desubicat i fent el correcte m’he trobat un entorn de jutges que no entenen lo valuosa que és la vida. I ací estic jo, entre llàgrimes d’esgotament emocional, intentant que res m’afecte i afectant-me tot en realitat. Per favor, Atenea, no te’n vages encara. Necessite el teu acompanyament silenciós i la teua protecció, alma i connexió pura.

La llosa

Eixa llosa pesada l’arrossegue des de fa dos setmanes llargues. Note una angoixa descontrolada, un cansanci excesiu, una pena i una profunda incomprensió. Els atacs se seguixen i succeixen i el meu silenci deu permaneixer com una roca que se sosté davant un vent huracanat. El meu cor es parteix en dos quan observe el teu rostre exhaust de viure una i altra vegada el mateix. M’agradaria traure’l i guardar-lo a un calaix fins que la tormenta passara i te’l tornara a ficar al lloc, per a que al menys eixa estona deixara de sofrir. M’agradaria que la pau que hem creat en casa nostra mai es vegera consumida per un exterior extrany i de ficción, de forçoses actitus i una ira descontrolada mesclada amb una falta absoluta d’empatia. Pero de vegades senc que s’ha colat per baix de la porta i ens acompaña per les nits quan ens gitem, al nostre llit jusgant les decisions que prenem en equip sobre que fer amb la familia que acabem de crear. I entre les nits de somni interromput per alimentar al nostre fill i les hores de feina a trompicons, se succeeixen tormentes i silencis que em pertuben com predictors d’alguna cosa pijor. I malgrat tot, seguim besant-nos en l’obscuritat, regalant-nos somriures a la cuina i estimant-nos com pocs saben i molts envejen. Res del que t'ha tocat viure és just. Perque tens l'ànima més bella i el cor més gran de l'univers. Perque eres capaç de reenamorar-me cada dia i de connectar de nou en cada solstici, com si no passara el temps. Eres la més bella alegria i joia, el millor company, parella i pare. I mai vull que oblides la immensitat que hi ha en tu, perque ni l'Oceà et fa sombra. Gràcies per acompanyar-me en la vida i per ser la persona més valenta i lluitadora que hi ha a la terra. Focalitza't en la teua essència i combatrem el que ens repte la vida, encara que arribem amb la roba esgarrada i el somriure tort.

Eres tu, Atenea

 

Eres tu, fidel companya, infinita amiga peluda. Eres tu, amb el teu geni complex. Eres tu, patosa com l’ama. Eres tu, ànima viva, inclús prop de la mort. Eres tu, estel il·luminador. Eres tu, guia de camins correctes. Eres tu, que corregeix els errors. Eres tu bella interna. Eres tu, preciosa de mirada. Eres tu, com filla meua, ombra meua sense haver ni sol. Eres tu, lluitadora i forta, robusta i tendra, amor i guerra. Eres tu, Atenea, deessa grega de la saviesa i la batalla. Eres tu la que prop del final de la vida segueixes revivint per protegir-nos, cuidar-nos, jugar i fer que el somriure ens decore la cara. Eres tu, tan especial i única. Ara eres tu i el dia que deixes de ser, passaràs a ser record immillorable i moments que junts repetiria 2 milions de vegades. Impossible oblidar-te, germana, filla, amiga.