S'apaga la vida

S’apaga

S’apaga el moviment

S’apaga la veu

S’apaga el menjar

S’apaga el riure

S’apaga el somriure

S’apaga la il·lusió

S’apaga la vista

S’apaga el gest

S’apaga el viure

S’apaga

Navegant entre llunes

Navegant entre les llunes d’un dia assolellat

vaig traure la barca 

que ens portava

a un gronxador ple d’estels de calor.

Així mai passaries fred

al parc de l’arbre rosat

que ens dona vida

i calor de família.

Caminant entre els núvols

d’un cel terrestre,

anem aprenent a omplir de goig

cada minut amb tu,

diminut ésser nascut llum i fet àngel.

Amb la teua pau feta somriure

amb els teus ulls fets observació,

ens regales aprenentatge i lliçó d’innocència

 i ens recordes el que perdem mentre creixem.

Mentre les llunes floten a l’aigua

i els núvols composen arbres i pedres,

nosaltres naveguem caminant

en una barca feta d’amor etern i rostre feliç.

La presentació en to de victòria

La potencialitat del moment arribava en forma de porta oberta i distancia de dos metres. L’escala generacional permetia l’encontre entre la besàvia i el besnet. La intensitat es va convertir en nuc en la gola i llàgrima retesa per evitar un espectacle que molts observaven. La veu  s’escapava a través de l’alegria semi agra per conèixer-lo però no poder-lo ni tocar ni abraçar ni sostindre. Aquell moment es va gravar a la retina. A la porta de la residència, a un costat la besàvia sentada en cadira de rodes, a l’altra també sense poder caminar, el besnet, al braç d’una mare que no porta massa bé les distancies d’abraçades. Tan a prop i tan lluny  a la vegada. I durant eixos escassos minuts, el nuc en la gola desitjant eixir, les mans volen tocar i el braços demanant traspassar el cosset ple de vida a l’altre costat de la porta. Res com aquell moment de veu trencada d’emoció d’una banda i vista perduda per altra al estar a un lloc nou per descobrir. Portem massa temps esperant rencontres i presentacions de la nova vida. Portem massa temps veient-se per una pantalla. Esperem que prompte els 88 anys de separació puguen retrobar-se en forma de contacte físic i mirades de presentació i puguem tots riure de la pandèmia en to de victòria.

Mans piruleta

Les teues mans diminutes són piruletes improvisades. Els teus ulls desenfocats són d’un color grisós perfecte i únic. Els sorolls que emet la boca, la delícia confitada. Un esclafit d’amor i joia tot tu, sencer de cap a peus. Amb el teu pèl arremolinat i negre que disfrutes que et pentinen, quedant petrificat del gust als braços de la mare. El nas i les orelles les has robat al pare, qui orgullós t’ha cedit la patent. I la calma, no ho sabem, però t’agraïm el silenci i el reclam que inesperadament és mínim. T’has adelantat, trencant tot pronòstic possible, sols la teua iaia materna va dir si tal vegada t’adelantaries. Has vingut per fi a la vida i ens has donat la llum que tots buscàvem en plena obscuritat. Els dies ara són replets de sucre, en olor a suavitat i tacte a coto pèl rosat. Les nits úniques en sabor a llet i amb el meu dit agafat a la teua mà per a que em senques a prop en la calentoreta d’un collit fet núvol per a tu.

Tu, el raig de sol que tots esperàvem després de mes i mig de tempestes i pluja. Ara el blau cel ha recobrat sentit i s’adorna d’algun núvol blanc que es mou al ritme del poc vent que pausat t’observa, com tots fem a casa.

Ganes de benvinguda

Dibuixe amb el dit des de dins de la finestra el camí que recorre la gota de pluja que s’arrastra des de fora. Mire amunt el cel encapotat, desitjant veure el sol més prompte que tard. Amb el desig profund de veure’t nàixer ja. De que tot isca bé. De que el part siga natural. De que el teu pare ben tapat siga el menor dels mals que podríem viure. De no haver de gastar mascareta per a sostindre’t ni alimentar-te. De besar-te pausadament per oldre’t per primera vegada i no oblidar mai eixe primer contacte exterior. De que prompte ens envien a casa i que pugues conèixer la magnífica família que tenim. De que el teu pare et sostinga amb el torç nuet i pugues conèixer el batec del seu cor immens, càlid, reconfortant i ple de goig i alegria. De que siguem capaços de cuidar-te entre estes quatre parets blanques de calma i pau. De que les pors s’esborren de cop i que puguem dormir poc, jugar amb l’aigua de la banyera i observar el nou ésser que junts hem creat. Tu, l’element més màgic d’esta casa, el que segur que ve a ensenyar-nos grans lliçons de vida i a comprendre l’amor d’una altra manera. Tenim tantes ganes de veure’t que veig les gotes de la finestra rodolant i es converteixen en llàgrimes d’il·lusió continguda durant mesos. El dia que decideixes vindre a veure’ns i quedar-te amb nosaltres, desdibuixaré les gotes fins secar-les amb el sol, et presentaré el cel blau i et dibuixaré amb els ocells els núvols de la benvinguda més càlida.

De terra i pluja

De nou la pluja anunciant la tristor d’un carrer solitari que té ganes de tornar a ser testimoni de parelles agafades de la mà, de veïns que parlen del temps, d’amics que passegen i resolen problemes del món. Portals que s’obrin cap a un cel que hui per hui és l’únic que gaudeix d’una llibertat real. Un cel que ahir estava blau i l’adornaven ocells que canten amb una força única pròpia de les més profuses i silencioses selves llunyanes. Uns cavalls que corren per una serra nevada al sud del país perquè el silenci els ha permès recuperar la vida que nosaltres els havíem llevat. Uns dofins que salten per centenars, feliços de no tindre interferències de vaixells ruïnosos que els han inundat sa casa. Tots ells recuperant el tros de terra que nosaltres els havíem furtat. I ara nosaltres relegats a estar darrere d’una finestra xopa de gotes que no han parat de caure des de fa un mes. També la pluja s’havia amagat de la por que ens té. Nosaltres en plena tristor i ells recuperant la vida. Com la terra, que ara torna a agafar aire sense tindre els pulmons embotits per núvols negres. Com una lliçó de vida, la natura ens envia el missatge clar del maltractament que li profanem i ens castiga a pensar en allò que no fem bé i que hauríem de reparar quan tot passe. Però el nivell maduratiu de la nostra humanitat deixa molt que desitjar i focalitza en els bitllets de la cartera sense els que ja no sabem viure, perquè hem desconnectat per complet de la natura, que és l’única que ens pot donar i llevar la vida.

Des del niu

I com rosava l’aigua aquells peu quan encara no sabíem que faltaríem en absència a la cita del bon temps a la platja. I com acariciava aquell raig de sol la meua cara i com somriem tots dos plegats al veure les dos gosses córrer en llibertat. Ens creiem poderosos davant la vida. Ens creiem que tot estava tan controlat. La tranquil·litat era la bandera dels dies que discorrien mentre parlàvem de com abastir la casa del més necessari per al futur bebè que duc dins meu. Ens preocupàvem per temes de poca importància sense saber la magnitud del que vendria poc després. I el meu peu, encara calçat amb esportives es penedeix ara de no haver-se llevat els calcetins per gaudir de la sorra de la platja una vegada més. Com es penedeix el meu nas per no haver absorbit amb major profunditat l’aire pur de la muntanya aquella última vegada que vam poder caminar lliures, dòcils i amb un fred esgarrifós que em va fer decidir tornar més prompte a casa. I ara tot té un altre enfoc. Ha deixat de ser important tindre la casa ordenada, per que la comoditat del niu és la prioritat. Ha deixat de ser important tindre alguna cosa per a Marc, per que lo important és que tot isca bé, arribe a terme i el puguem tindre als braços. Nosaltres hem passat a ser el més important, l’amor ha passat a ser el paraigua d’esta casa on ja abans residia la pau. El benestar de tots els que estimem. La família protegida cadascuna al seu propi niu, on ningú pot anar de visita. Tot ha passat a tindre un altre enfoc. Ha deixat de tindre valor la virtut materialista per passar a ser els braços que abracen, agafen i aplaudeixen els que donen la força a tot. S’ha reconvertit a estones tot en pura foscor encara que il·lumine un sol al cel. Si el sol no el podem sentir, el vent no el podem gaudir o la pluja no ens banya no té quasi sentit aquesta existència. O tal vegada sí. Les rialles a través de les pantalles, el recordar-se’n de qui de normal no et ve ni al cap, el tindre ganes de poder tocar i besar a un amic, a dos, a tres, a mil. A cantar, a parlar, a riure, a ventilar la casa perquè fa bon temps i no perquè ens ho demana la cara reseca pels llençols i la tela del sofà. Que ganes hi ha de tornar a seure al sol amb un bocata a la mà i una conversa col·loquial adornada per banalitats varies. Que ganes fa tornar a caminar i reconectar les cames a la ment. Que ganes fa tornar a veure els arbres ben verds. Que ganes fa tornar cap afora tot el que durant este temps creem dins nostre. I tornar a descalçar els peus a la sorra, i tornar a enfortir els músculs de les cames per pujar la serra. I tornar a besar a un pare i a una mare, a una àvia o saludar a un veí. I tornar a fer un cafè amb una amiga. I tornar a abraçar a un amic. I tornar en essència a les coses bàsiques tan profundes i plenes de sentit. I compartir el yoga i compartir la vida i viure l’amor amb la intensitat més sana i profusa possible. Que ganes hi ha de que tot torne a tindre sentit.

M'agradaria tan...

No sé quan t’has planejat nàixer

La situació actual em demana

com a mare, que et mantinga

al meu úter protector tot el que calga

Tot és tan incert...

Hi ha dies que el tancament obligat

minva el positivisme

i em fa plantejar escenaris possibles

en les pròximes setmanes

Tot és tan incert...

M’agradaria tan Marc,

poder-te oferir una altra benvinguda,

que et trobares un món tan distint

que no tingueres risc de contagi

Però tot és tan incert...

M’agradaria tan Marc,

que el teu pare i jo junts

poguérem firmar la immunitat

per rebre’t i acollir-te com et mereixes

Però tot és tan incert...

M’agradaria tan Marc,

que tots pogueren visitar-te

presumir de fill

i abraçar-te sense pors

Tot és tan incert...

Però l’univers ha volgut

donar una lliçó a la humanitat

que no ha sabut estar a l’altura

que no ha sabut cuidar el que té

Açò sí és ben cert

I ara vindràs tu

carregat de llum a aquest planeta

amb una ànima pura

per combatre tot el que hem trencat

D'açò també tinc la certesa

Ara vindràs per demostrar

el que sí hi ha que fer

el que és la solidaritat

el que és la unió de la humanitat

Açò sí és ben cert

Nosaltres s’adaptarem

a cada circumstància vital

amb mascareta i guants, si cal,

encara que et bressolem amb el cor trencat

Açò sí és ben cert

S’adaptarem i lidiarem

per a reduir l’impacte familiar

i estimar-te amb cada vena i arteria

per cuidar-te i protegir-te

Tinc la certesa de que així serà

Dins de molts anys

tot serà anecdòtic

i et contarem que

vas anar a nàixer en plena pandèmia mundial

És tan cert com que t'estimem 

Vida meua

Vull bressolar les nits

Alimentar l'ànima pura

Donar de menjar al teu creixement

Canviar de vida per tu

Arrodonir una protecció sana

Oblidar les hores del dia

Donar major importància al bes

Abraçar la familia

Remoure els hàbits

Reconstruir el trencaclosques

Fer-te espai

Cantar-te sense saber

Escriure't en la vigilia nocturna

Sussurrar-te un "t'estime"

Desdibuixar-te un plor

i incrementar-te la vida

Cor i cervell

El teu moviment profús és ja diari i continu i tan tranquil·litzador per saber que estàs bé que no m’importa que em despertes de matinada. El meu cap és un xiuxiueig continu de voler preparar coses per a rebre’t, com si hagueres d’arribar demà sobtadament. He de ser jo mateix la que em calme i es repetisca que no hi ha pressa per tindre uns calcetins menudets al calaix del teu canviador, ja preparat per sostindre’t. Però el meu cap torna a pensar en com emmarquen els quadres que amb tan d’amor t’han pintat, en la roba que hi ha i quina ens pot fer falta, en llavar-la per tindre-la neta per a tu, en penjar un espill per a que pugues descobrir-te, en col·locar un bressol pegat al nostre llit, en tindre l’habitació muntada com si fós l’unica manera de poder-te tindre. Quina estupidesa. Però així segueix la meua ment. Mentre el meu cor té la certesa de que ha de fer alguna cosa vertaderament gran en tan sols tres mesos, donar-li forces a tot el cos per empènyer cap a fora a la cosa més dolça que mai he sigut capaç de crear. Ningun text ni paraula construïda per mi mateix seran mai tal valuosos com el que el meu cos ha sigut capaç de fer. El meu cor té tantes ganes d’abraçar-te que no és equiparable a les ganes que els meus ulls tenen de veure’t ni a les ganes que els meus oïts tenen de sentir-te. I amb la calma de que tot va bé i que deu seguir sent així el que queda, no deixe de pensar-te, sentir-te i estimar-te, des d’aquell dia que meditant vaig sentir que una llum diferent era dins meu. Que la teua vida havia sigut possible.