Almoina

Per Jordi Pascual, amb qui comparteix professió, vocació i poesia

A aquell home que demanava almoina

 un fred matí de febrer a Alcoi.

Albereda amunt, Albereda avall,

a un banc un home demanant.

Una llibreta, una jaqueta i cap baixat,

una cara trista de desconsolat.

“Accepte menjar” anuncia un cartell,

l'home accepta la situació amb seny.

Mirada perduda entre la gent

i esperant que acabe aquell turment.

Una coca de farina,

85 cèntims que ell no tenia,

sense l'oferiment no menjaria,

esperem que no el tanque la policia.

Obra esperpèntica del capitalisme,

barruera imatge del cinisme,

sofridor de mirades despectives

mentre els governants continuen amb mentides.

Imagine el dia que ho va decidir:

“no puc més, ho he d'admitir,

em vaig prometre no defallir,

però avui he de sortir”.

Imagine el primer cop que va parar la mà,

consumit per la ràbia i la vergonya,

sofrint un macabre espectacle

i esperant que no el devore la carronya.

Una llàgrima d'impotència

i a esperar donatius amb paciència

sofrint la total indiferència

de maleducats en plena adolescència.

Ara sols té aquell banc,

el monetari el tirarà de sa llar

i no tindrà on passar la nit,

serà un gran entrebanc.

Mentrestant triomfarà la hipocresia,

la luxuriosa església demanarà cortesia,

el govern predicarà milloria

i les gents creuran la mentida.

L'home viurà de la beneficiència,

viurà amb la carència

volent defugir de la vivència

d'una vida que ha perdut.

Ningú li va donar a elegir

i ara no rep ni una puta almoina

ni un donatiu que el faja resistir

un dia més amb aquella forma de patir.

La vida li s'escapa,

el sofriment l'atrapa

i la nostra respectuosa societat

ha decidit que no és ningú i l'aparta.

L'aparta de viure,

l'aparta del riure,

l'aparta de tot i queda fora,

fora de tot món lliure.

Malgrat tot: Visca la socialdemocràcia!

Espera, que ha mort, que era una fal·làcia.

Aleshores a qui ens encomanem?

A l'església, el polític i el banquer.

Visca el neoliberalisme!